Caminada pels Ports: de Forcall a Morella

Caminada pels Ports: de Forcall a Morella.

Ens vam trobar a la plaça Major de Forcall, a la comarca dels Ports, amb la gent del centre excursionista del Castell de Rebollet de la Font d'en Carròs, de la comarca de la Safor. També vam compartir rogle com sempre amb gent de l'associació del Camí, vinguda de diverses comarques, però hui no hi havia vingut ningú dels Ports.
Després de presentar el Camí i mostrar els mapes amb la ruta vam iniciar la marxa. Ens vam fer una foto de grup a les escales de l'ajuntament i vam seguir pels carrers de la població. Vam passar per davant l'església, on hi romania a sobre del mosaic empedrat una tremuja de fusta envellida pel temps, era la part de dalt que sostenia la campana. Ara restava a terra, muda, escoltant els batecs de la història i recordant quan voltejava dalt del campanar i avisava de qualsevol novetat a la població.

Vam eixir fora de la població i vam travessar els darrers camins, hi havia una porta de fusta a la vora d'un bancal, rossegada pel temps i acaronada per l'heura enfiladissa que anava escanyant-la. A l'altra banda de l'obertura hi havia el bancal i més enllà una de les quatre moles guaitava per l'escletxa.
Vam arribar al riu Caldes, ara estava sec, i vam creuar sense problemes la llera pedregosa. A l'altra banda el camí seguia i algunes estaques amb la plaqueta d'el Camí encara lluïen després de tants anys.
Després de passar un tros de carretera vam arribar al camí vell de Forcall que anava resseguint el riu Bergantes. La vall del riu Bergantes ens donava una imatge preciosa del riu amb tota la mola d'en Camaràs al nostre davant, constituïa una extensa barrera rocosa que ens submergia en la vall i ens amagava Morella al seu darrere. La vall del Bergantes estava pentinada per la verdor dels xops vora la llera del riu, encara verds però ja començava tímidament a pintar alguna fulla groguenca.A la vora del camí predominava el roure valencià, també per als quercus la tardor encara no es notava en el paisatge, el verd encara lluïa a l'horitzó.

Vam arribar a la fon del Roure, on aquesta rajava deixant un fil d'aigua que regalimava en mig de la molsa que engalanava la font.. Un roure de dimensions considerables a la vora li donava nom a la font. Vam relaxar-nos una estona a la vora de la font, per gaudir d'aquell meravellós indret. L'ombria i l'aigua li donaven un encant a aquell lloc, a nosaltres ens costava de deixar-lo i tornar al camí.
Vam seguir caminant, alguns bancals llaurats de terra trida estaven esperant la tardor per acollir les llavors de cereal per cobrir-se de verd la propera primavera com cada any. El riu estava envoltat d'algunes construccions, eren antics molins, com el Molí dels Frares.
Vam passar per un grupet de cases, era la Pobleta del riu. Vam seguir pel camí antic però en arribar al Bergantes vam haver de desviar-nos ja que la pista moria a la carretera i nosaltres vam agafar una senda que anava agafant altura, a l'horitzó despuntava la silueta del castell de Morella. A la nostra vora, en un camp l'herba brillava el seu verd clar sota els raigs del sol. El camí estava travat per tanques i a la vora un petit passadís ens deixava passar.
Vam arribar a la vora del riu Bergantes a l'ombra de la gran arbreda, era un goig el passeig sota els arbres i el Bergantes que ens feia companyia amb el seu regalimar suau. Vam passar per la vora de la fabrica de Giner, era un conjunt arquitectònic que tenia una sèrie d'espais i una història especial.
Vam arribar a la carretera, era el tros més pesat, però prompte vam encarar la darrera costera a la ciutat de Morella. Primer el camí anava per vora un hort molt ben conreat i un cartell molt graciós que deia: aquesta parcel·la no està en venda i el numero de telèfon. La pregunta que ens vam fer era perquè posaven el numero de telèfon si no volien vendre-la.
La darrera costera ens donava una vista del castell de Morella cada vegada més definit, on s'anava retallant part del recinte emmurallat. Al principi el camí estava empedrat i després de passar un pontet de pedra en anar per la part de l'ombria el paisatge que teníem al davant era bastant àrid, hi havia bancals de pedra seca amb alguns ametles esquifits, tot i que a la part de l'ombra l'herba encara estava humida.

Vam fer la darrera pujada fins arribar a la porta de Forcall, era molt simbòlica l'entrada de Morella després del tot matí caminant, i aturar-nos a la vora del portal, ara ens quedava resseguir la muralla per arribar a l'hotel el Cid, on teniem reservat el dinar.
Una vegada estàvem instal·lats a la taula i apaivagada la primera set, les llamineries més suculentes anaven dansant damunt de la taula mentre per la finestra s'albirava la llarga muralla i les torres de defensa. El dinar va ser d'una exquisitesa especial, a un preu prou assequible.
En acabar de dinar ens vam trobar amb la guia de Morella a la plaça de Sant Miquel. Vam segellar a l'oficina de turisme i de seguida vam començar.
El seu esguard ràpidament em va resultar familiar, el seu físic i els seus moviments, tot i que al principi no queia en la persona que em recordava. Al cap d'una estona com una sageta que em travessava els sentiments i em venia un calfred que em creuava tot el cos. Era el record de Rosa Garcia la persona que em venia a la ment, persona estimada per mi i per molta gent, que ens va deixar, sense tenir temps ni per acomiadar-nos. Aquesta semblança em va colpejar durant les dues hores de visita i era com si a estones no hagués passat aquella tragèdia i Rosa estigues al nostre davant.

Però seguim amb la visita, vam recórrer els carrers de Morella, vam començar pel portal de Sant Miquel i l'església de Sant Miquel, el temple es trobava al costat del museu dels Dinosaures i la sala d'urgències, vam recórrer els carrers de Morella, en una botiga hi havia una gran pota de bou seca, l'anomenada cecina, que és un pernil fet amb carn de bou o vaca. Vam seguir, en un balconet apareixien diferents ruscs d'abelles, de diferents estils depenent de la procedència.
Vam arribar a l'ajuntament, vam veure els gegants, segons ens contava Rebeca havien participat en diferents trobades de gegants, la darrera havia estat a Barcelona, al barri de Gràcia. A la vora hi havia una reproducció d'una escena de l'escultura que hi havia al llindar del'església Major de Morella. En aquest cas reproduïa els colors que tenia antigament. Ens va mostrar com havia estat respectada la restauració de l'edifici de l'ajuntament, i com es notava la diferència entre la part antiga de la part nova amb materials diferents.
Vam pujar l'escala que portava fins les dues sales de l'ajuntament, a la primera sala hi havia una gran creu, encara es solien fer celebracions de noses. La creu era una veritable obra d'art tallada en pedra i molt ben treballada, era un antic peiró de terme. A la part de baix de la creu es veien tres figures, una d'elles era el papa Luna, representava la gran pressió que van fer sobre ell per fer-lo abdicar del seu papat per evitar el Sisma d'occident, cosa que no van aconseguir. A la paret que donava al carrer vam veure l'antiga porta d'entrada a l'ajuntament, que ara feia com un balconet però en l'antigor hi havia unes escalinates a l'estil de l'ajuntament de Forcall. La llum entrava per les antigues finestres gòtiques que hi havia al nostre davant.
Vam passar a l'altra sala, segons semblava la sala era mes alta ja que era una torre de defensa, encara podíem veure les bigues originals del primer sostre. Una vegada vistes les sales de l'ajuntament vam eixir al carrer, des de fora es veia molt millor el balcó que era la porta principal de l'ajuntament, i ens podíem imaginar les escales i com podia ser antigament la porta principal. A la paret ressaltaven les finestres gòtiques i l'escut amb les quatre barres.
Vam arribar als carrers emporxats de Morella, uns dels més singulars, era un luxe caminar entre aquelles antigues columnes que sostenien les cases. En aquell indret ens va fer referència a les baralles entre Jaume I i Blasc d' Alagó, la importància que havia tingut Morella al llarg de la seua història i la seua conquesta per Blasc d'Alagó. Finalment la batalla entre el noble i el rei per guanyar Morella, i la victòria del rei en Jaume sobre el noble. A la vora una placa feia honors de les paraules del rei. Morella és sols ciutat per a un rei.
El carrer dels Porxos també és el punt de trobada, i on es desenvolupa la part més social i comercial de la ciutat, el lloc on en altres pobles es queda a la plaça, a Morella seria el carrer dels Porxos. Molta part de Morella en l'antigor romania porxada però un incendi va malmetre molta part dels carrers amb porxos, per això ara sols en queda un reducte del que va ser.
Vam passar per davant d'una casa on hi havia un retaule ceràmic amb la imatge d'un xiquet al mig la taula, recordava el miracle que Sant Vicent va fer en ressuscitar el xiquet, quan la mare en saber que venia el sant a dinar li va cuinar el millor que tenia, el seu fill. Vam recordar els assistents alguns dels retaules i miracles de Sant Vicent. Com en feia tants des de l'església li van prohibir fer més miracles, llavors un dia va passar per davant d'una obra, i en eixe moment un obrer va caure de la bastida, i en el moment de caure el va fer aturar-se en l'aire i va anar a demanar permís per si podia fer el miracle o el deixava caure a terra. El miracle ja l'havia fet.
Vam passat per un altre palau, amb un escut nobiliari a la façana, era el palau del Marqués de
Cruïlles, en seguir el carrer vam trobar un mural ceràmic de la mare de Déu de la Vallibana, patrona de Morella.
Vam seguir fins a l'arxiprestal, era un dels monuments forts de Morella, la façana principal havia estat netejada feia poc i es veia la pedra més neta, al llindar de la porta es veia l'escena reproduïda a l'ajuntament, curiosament en la seqüència d'imatges religioses, una de poc usual era de la mare de Déu gitada al llit. Després de contemplar les dues façanes i els diferents elements vam entrar a l'església.
L'arxipestal de Morella era una joia per diferents raons, independentment del nivell de creença que tinguérem.
Per una banda l'escala al cor i tota la seqüència d'escultures que l'engalanaven, Rebeca ens va mostrar la diferencia entre les fetes pel morellà i l'italià.
Ens vam posar a la part de darrera mirant cap a la volta de canó del cor. Hi havia tota una sanefa amb diferents figures, a l'esquerra hi havia àngels i éssers celestials, i a la dreta figures més monstruoses representant habitants de l'infern.
Un dels altres elements era l'orgue d'impressionants dimensions. En arribar a l'altar vam veure l'espectacular retaule barroc, recarregat fins al sostre i les parets laterals. Les vidrieres eren de colors i deixaven entrar la llum.
Vam eixir i vam passar per l'antic convent de les Agustines, que era un edifici que estava pendent de restauració. Vam entrar al convent dels Franciscans i vam fer una ullada a l'església que estava tancada però per l'estreta reixa es veia la preparació d'algun event.
Vam entrar en una de les capelles del convent on hi havia panells i unes pintures i gràfics a les parets

Era un tresor trobar aquells dibuixos i escrits en català antic, i els panells explicatius, en una part hi havia la dansa de la mort, diferents personatge dansant al voltant d'un cadàver, en una altra escena hi havia la mort feridora on hi havia l'arbre de la vida amb dues rates rossegant la soca i la mort representada per un cadàver trànsit armat amb arc i carcaix disparant a l'arbre de la vida.
A la part oposada malauradament la paret havia estat utilitzada de xemeneia en una de les guerres carlines i havien desaparegut totes les pintures.
Ara ens quedava la pujada al castell, l'imponent paret rocosa infranquejable esgarrifava als forasters. Al mateix temps la roca era porosa com una esponja, era un important magatzem d'aigua, però estava força clavillada, cosa que feia esglaiar-nos per la poca seguretat que li donava al castell.
En entrar dintre del recinte emmurallat ens donava una perspectiva i una vista de tot el voltant, una panoràmica privilegiada en temps passats per veure els atacs dels enemics.
Ens vam aturar davant del monument a cavall del general Cabrera, el tigre del Maestrat, que va mantenir la revolta carlista en aquesta zona. Ens van comentar que va pujar molt ràpid en l'escala militar i ben jove ja es va fer general de les tropes carlines.
Vam arribar a la primera porta i la porta barbacana.
Aquestes dues portes i la rampa d'accés a la porta del castell formaven una una unitat estructural. Sembla que ja existia al segle XV, peró va ser totalment reformat als segles posteriors.
Després de llegir el panell vam veure a la nostra dreta la porta Ferrissa, segons sembla va ser per ací per on va entrar Blasc d'Alagó a finals de 1231, una vegada va pactar la rendició musulmana per prendre la ciutat i el castell.

Vam pujar per la rampa, en agafar alçada la vista ens sorprenia, hi havia els aqüeductes per portar l'aigua a Morella, utilitzats fins feia relativament poc, i la muralla de la ciutat amb els merlets ben dibuixats. Fins travessar la porta del castell, on podíem veure els tres llindars. Ja estàvem pròpiament dins del castell, ara vam arribar al palau del Governador, construït el 1713 pel baró de Ytre, de les tropes borbòniques on encara podíem veure l'escut. Dins hi havia una cova on s'amagava la gent en cas de conflicte.
Ací va ser quan Vicent ens va mostra la samarreta de l'aplec dels Ports, on hi havia els habitants que tenia en 1900 cada poble i els que tenien actualment. Com havia anat evolucionant, i com molts pobles havien fet una davallada que feia feredat, com el cas de Vallibona. D'altres s'havien mantingut més ferms com era el cas de Vilafranca, segurament per la implantació de la industria.
Vam arribar a la torre de la Pardala, torre del segle XIV que encara tenia restes medievals. La torre portava aquest nom per haver estat empresonada Josefa Bosch, de mal nom la Pardala, empresonada per la seua resistència a les tropes napoleòniques. A la vora hi havia les latrines al vol, que era per on els soldats feien les seues necessitats, i per on el 26 de gener de 1838 va entrar un escamot carlista. Ajudats per un desertor Ramon Orgué i el tinent carlí Pau Alió, prenent per sorpresa la guarnició liberal.

Després de totes aquestes explicacions ens vam acomiadar de la nostra guia i nosaltres vam seguir la pujada al castell.
Ara vam pujar les escales que s'endinsaven en la porta del castell que donava als diferents passadissos.
Vam travessar la darrera porta fins arribar a la sala d'armes, al vell mig hi havia l'aljub, imprescindible, que recollia l'aigua de les pluges. En guaitar pel penya-segat podíem veure els paisatges als quatre vents. La vista de l'horitzó ara estava engalanada per la posta de sol, que aniria engolint, a poc a poc, sense pressa, però sense descans; pins, cases, i serres en la foscúria de la nit. Però ara la llum tènue li donava a aquell instant un suau espurneig que encongia l'ànima.
Nosaltres ens vam fer una foto de grup a la vora dels arcs i vam iniciar la davallada, encara en tornar vam agafar un camí equivocat i pensàvem que no eixíem del castell vagant pels passadissos i cambres secretes. Sense més vam anar davallant el castell fins arribar on hi havien els companys i companyes d'el Camí, amb totes aquestes vivències al cap vam tornar cap a Forcall.

A l'enllaç podreu veure la ruta esmentada de Forcall a Morella.