Caminada d'Ares del Maestrat a la pista de la Belluga. Tercer reportatge d'À punt



Caminada per l'Alt Maestrat ( Ares- Pista de la Belluga)

Ens vam trobar a la plaça Major d'Ares, hui teníem la novetat que venien Paqual i Lluís del programa de  Terra Viva per registrar el nostre tercer programa amb el títol " els colors de la tardor". Una vegada vam ser-hi tot el grup  vam pujar a l'ajuntament, vam segellar l'etapa i vam fer el rogle de presentació. Després vam seguir cap a la Nevera dels Regatxols.
Pel camí Ares ens regalava  el seu posat encimbellat al turó que coronava, sempre amb la companyia llunyana  de Culla que  el festejava una mica més al sud, amb l'amargor de dos novençans que es veien de lluny però no es podien apropar. Més avall un paisatge de barrancs i d'estrets bancals de pedra completaven la nostra visió, que ens feia rememorar  una època en que un pam de terra era molt valuós  i el temps era per dedicar-lo a aquestes faenes.

Ara quedaven alguns marges de pedra mossegats pel temps ací i allà, que encara resistien aguantant la terra que s'amagava a sota de l'herba, que durant ja feia molts anys cobria tots aquells bancals. En un poble on ni l'orografia escarpada, ni el clima fred afavorien les tasques agrícoles.
Mentre caminàvem vam passar per  uns antics llavadors i on veiem  la Mola d'Ares.
Vam arribar a la font dels Regatxols i vam encetar la conversa amb els i les caminants,  mentre els entesos en les tecnologies audiovisuals s'ocupaven d'enllestir el dron, el qual  feia el soroll d'un borinot gegant i  tenia la funció de fer-nos d'ull des de les alçades. Vam pujar per la senda  costeruda  encatifada pels regals que el vent havia espolsat dels aurons. En passar  ens donava plaer notar l'estora sota els peus.
Als arbres, tot i el vent encara els  quedaven restes de fullaraca  verda, que aniria entrant en color en els propers dies.
En algun trosset de la senda els aurons ens feien un lloc per passar, sota el seu brancatge, caminàvem amb els peus tous sobre les fulles seques.
Vam arribar a la Nevera dels Regatxols,  vam escoltar el vídeo sobre l'explicació de l'antic comerç del gel i la seua fabricació. També vam descobrir que  a partir de la producció de gel artificial va deixar d'aprofitar-se, i les neveres o pous de gel  van caure en la runa i l'oblid. En el cas de la Nevera dels Regatxols va tenir la sort que la van recuperar i la van convertir en museu del gel.
Després vam baixar per les escales fins al fons on hi havia una escenificació del procés. Andreu ens va contar una mica sobre la història de la Nevera i  en especial vam entendre  els diferents passos de fabricació.
Com recollien la neu i la introduïen a la nevera, com la aixafaven amb les grans masses, i com anaven fent capes cobrint-les amb palla.
Finalment a l'estiu la serraven, l'anaven traient i la portaven a les poblacions per fer diferents usos; culinaris, medicinals.
En tornar  vam fer una entrevista recordant la bellesa del bosquet d'aurons en aquest mes de novembre, quan el paisatge als Regatxols es tenyeix de verd, grog i roig.
Vam passar per la font dels Regatxols i el seu  ample abeurador, la font tenia unes precioses pedres treballades esquitxades per la molsa. En brollar l'aigua ens convidava  a pintar la imatge per eternitzar el moment.
Vam deixar la font i vam seguir ara si cap a Catí, deixant la GR 7 que anava cap a la font de la Pinella.
De seguida vam enfilar l'assegador que portava a la Masà, el camí empedrat ens marcava un pas antic; de ramats i pastors, de vells caminants,  de traginers, i qui sap si de festeig de novençans entre masos.
Per sorpresa nostra a la Masà no vam veure ni un bou, tant pels que fa als que normalment es trobaven  al tancat com la zona de l'assegador on hi havia la bassa.
Vam travessar la bassa obrint i tancant les portelles tal com anàvem passant, no hi havia ni rastre de les feres ferotges. Vam seguir per l'antic camí de tornada dels pelegrins de Catí en la seua tornada venint de Sant Pere de Castellfort. Una pedra ens indicava el camí que feien  cap a Catí. Nosaltres vam seguir per la pista que girava i baixava pels mas dels Pobres. Algun roure apareixia a la vora del barranc, que ens anava mostrant la grandiositat de la natura.
Però va ser en passar el mas dels Pobres quan vam arribar finalment al roure de les Berrugues,  el gran quercus gegant, el monumental roure valencià .
Ara va ser quan vam partir el grup,  una part es van quedar a roure i els altres vam anar pel mas de l'Estaca a la pista de la Belluga a esperar a que vingueren Pasqual i Lluís.

Però el temps passa i el dia és curt,  qui espera desespera i el sol va caient a ponent. Vaig fer un mos a la pista de la Belluga,  mentre arribava Pasqual i Lluís. En ser-hi vam aparcar a la pista i vam caminar per la senda farcida de fulles lobulades. Vam passar a la vora d'un ramat de vaques que no entenien les nostres intencions, carregats amb atuells desconeguts per a elles, però necessaris per la tasca que ens esperava, fer el reportatge a la televisió al roure de les Berrugues.
En arribar al roure la resta del grup estava ja angoixat i farcit d'espera, a punt de moure qui sap cap a on. Ens  agreujava la situació de la mala cobertura que hi havia al lloc, tal vegada era també la màgia de trobar llocs tan inhòspits i poc civilitzats.

Finalment vam refer la dinàmica, ens vam agafar unes quantes persones al roure per abraçar-lo, era gratificant encerclar-lo amb les mans de part del grup, compartint la pau i les vivències d'un roure que tantes generacions havia vist créixer. En acabar el reportatge vam seguir el camí entre roures. Lluís, el càmera,  corria com un isard emportat pel vet en busca de la millor imatge per al reportatge, amunt i avall suant la cacera de l'èxit. Aquesta vegada en lloc d'un fusell  com a arma i d'un senglar com a trofeu portava una càmera de televisió i un bon reportatge com a presa.
Vam arribar a la pista de la Belluga, les hores d'espera ens havien passat factura i el sol no s'aturava, vam haver de concloure la jornada sense arribar al final. Ja que en caure el sol, el fred impregnaria cada racó, i la nit, com una gola de llop ens agafaria abans d'arribar a Catí.  Vam tornar els conductors  a Ares on teníem els cotxes i després de recollir a la gent ens en vam anar cap a casa.

 A l'enllaç del wikiloc podeu veure l'itinerari caminat.
Al bloc ensumant la terra podreu trobar més imatges de la caminada

 Ares del Maestrat

 La font dels Regatxols

 La nevera dels Regatxols

El dron

 Auró a la tardor

El roure de les Berrugues

 braçant al roure

 El reportatge del reportatge

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Sopars a la fresca durant aquest estiu

Caminada per la Marina Alta i homenatge a Paco Muñoz

Caminada pel Baix Maestrat