Caminada per la Safor- Valldigna: Xeraco - Tavernes- Simat de la Valldigna.

Caminada per la Safor - Valldigna: Xeraco- Tavernes- Simat de la Valldigna.

Aquesta vegada vam organitzar una caminada amb dues possibilitats, una completa des de Xeraco, i una segona opció on una part del grup s'afegia a Tavernes. Ens vam trobar en aquesta primera fase amb les companyes del Campello a Xeraco.
Vam iniciar el Camí al poble de Xeraco, vam passar per l'antiga cisterna, que vam poder visitar en la caminada anterior. Un home major es va apropar i ens va parlar amb més detall de quan venien antigament les dones amb el cànter a per aigua.
La cisterna es va inaugurar el juny del 1888. Es va construir on hi havia un antic pou públic i portava l'aigua de la font de l'Ull. La cisterna s'omplia cap al mes de febrer i hi havia una persona encarregada del seu manteniment. Va estar en funcionament fins als anys 60, i l'any 1982 l'ajuntament va decidir condicionar-la com a sala d'exposicions.

Vam eixir del poble per un cami paral·lel a la marjal, de conreus de tarongers, però no es podien veure els tolls. Vam arribar a la torre de guaita de Xeraco, a la vora hi passava el riu Vaca o de Xeraco. Un entorn mes humit i de marjal ens mostrava el paisatge de senillars i ferum de sèquia.
Vam entrar dins la torre de guaita, era una torre circular de pedra a la vora del riu. Quan ens vam posar dins la torre una imatge em va traslladar a un altre moment. En mirar cap a dalt hi havia el cercle perfecte que dibuixava la circumferència de la torre amb la llenca de cel blau pintat de cotonets de núvols. Em va traslladar a la caminada de Vilafamés quan un cercle semblant era dibuixat per la torre del castell, aquesta vegada amb els merlets rogencs.
Igual que vam fer a Vilafamés ho vam repetir a Xeraco, posant els caps junts i fent la foto a contrallum. Després vam resseguir el riu per un camí de terra, per l'anomenada ruta dels monestirs.
A la llunyania ressaltava Xeraco amb una lluentor blanca arrecerat pel Mondúver, gegant que identificava moltes vegades la Safor des de lluny. Era un cim xafat pels meus peus en temps de joventut. Vam encarar el camí de terra, més dols per als peus cansats. Caminàvem a la vora del riu on un panell ens parlava de la ruta dels monestirs, era una ruta circular que començava i acabava a Alzira i enllaçava diferents monestirs de la Ribera Alta, la Safor i la Vall d'Albaida.
Ara el camí ens portava per una zona de conreus d'horta de terra fèrtil.
Vam creuar el pont pel riu Vaca, les bogues omplien el riu i deixaven illes de blavor que ens hipnotitzaven.
Vam travessar algunes de les infraestructures que creuaven cap al sud; l'autopista, la general i la via del tren. Vam seguir per camins de tarongers, a la nostra vista se'ns obria la vall, era la Valldigna.
A la falda de la serra de les Creus s'arrecerava el poble de Tavernes, ens vam anar apropant per un entramat de camins envoltats de tarongers fins arribar al municipi.
Una vegada estàvem dins del poble vam anar travessant els carrers fins arribar a la plaça del País Valencià, que és on havíem quedat amb les persones que s'afegien a Tavernes i Mayte i Joan.
Vam esmorzar i vam segellar l'etapa a un bar de la plaça. Després d'esmorzar vam refer el grup, vam fer les presentacions pertinents de la gent i d'el Camí, i vam iniciar la marxa.

Isabel ens va fer una volta per Tavernes, vam anar a l'església on ressaltava el rellotge de sol, i des d'allà Isabel ens va parlar del mur, un lloc privilegiat al poble per la seua vista. Vam creuar pel portal de la Valldigna, per un estret carreró que s'endinsava per la sagrera de l'església i anava remuntant les darreres cases. Un eixam de xiprers distribuïts en bancals, protegits per una línia de pilons acolorits, i una costera que ens feia esbufegar ens deia que ens trobàvem al calvari. A mig camí em vaig girar i una foto única va gravar la imatge, la vista del calvari i de fons l'església i la seua cúpula ratllada de blau i blanc, era una estampa preciosa.Vam pujar a la part alta fins arribar al mur, i a l'ombra d'uns pins vam poder gaudir i respirar, vam esperar a la resta de companys i companyes i vam gaudir de les vistes que ens donava aquell indret. Al nostre davant s'estenia la porta natural d'aquella vall digna; tancada per la serralada al sud del Mondúver, amb el mosaic de cases que era tavernes a primera plana, i a l'est la mar tancava aquell escenari. Isabel ens va portar per una senda entre pins fins a la font de la Mina. Hi havia el cartell, tot i que la font estava seca.

Vam seguir per la vora del mur amb la colla de gent que s'havia unit de Tavernes i els seus xiquets que anaven amb els patinets davant. Vam avançar sota els pins a la vista de la vall fèrtil, gaudint d'aquella meravella.
Vam davallar per la senda entre els pins fins arribar a Tavernes. Vam creuar per camins de Tarongers i vam seguir el camí que passava per la vora del molí. En una de les cruïlles al nostre davant apareixia encimbellat dalt de la muntanya el castell de Marinyén o d'Alfàndec, anomenat per la gent de la vall com el castell de la Reina Mora. Recordem que el nom d'Alfàndec era com anomenaven a la vall els àrabs abans de la conquesta cristiana. Vam seguir per camins que anaven transcorrent entre els tarongers. A l'horitzó ressorgia per damunt de l'arbreda un brodat blanc, era Benifairó. Ens vam dirigir cap al poble.
Vam passa per la vora d'un camp de caquis, un grup d'homes d'esguard bru treballaven per traure la collita a la vora del camí. Era una feina dura i mal pagada que molts altres de pell més delicada no volien fer.
Vam creuar el riu vaca i vam arribar a Benifairó, ressorgia l'església i el campanar blanc. Des del poble vam enllaçar amb el sender dels monestirs, era un caminet de terra. Durant un temps descansàvem els peus del dur asfalt. Tal vegada era un dels trossos més agraïts de tota la vall, hi havia sèquies farcides de plantes aquàtiques que suraven sobre l'aigua quieta, envoltades de marges embrossats. Vam passar per una senda que discorria molt a la vora de la sèquia. A la llunyania, per damunt dels tarongers sobreeixia el cabet del campanar de l'església del monestir de Santa Maria de la Valldigna.
Vam passar per al vora del riu, hui no tenia prou força l'aigua com per fer el salt, que feia anys vaig presenciar.
Vam anar al berenador envoltat de jardins conreats amb cura , vam obrir els saquets, i van omplir la taula rústica de fusta amb les viandes que portàvem. Com sempre vam escriure al llibre i vam cantar la malaguenya de Barxeta. Després vam anar al monestir, per poder visitar-lo abans que es fera de nit. Abans de tancar el dia ens vam fer una foto de grup davant de les grans torres de l'entrada, i vam segellar la segona etapa amb l'encuny del monestir
Després vam traure les entrades i vam recórrer les diferents sales del monestir de Santa Maria de la Valldigna.
Recordem que és un monestir filial del monestir cistercenc de Santes Creus, i va ser Jaume II en veure aquella vall tan fèrtil qui la va anomenar Valldigna, anteriorment era anomenada Vall d'Alfàndec.
Vam fer la volta per dins del monestir, vam creuar l'església on destacaven les pintures del sostre, i vam arribar al palau de l'abat amb el seu claustre gòtic, encara que un dels elements que mes ens va sorprendre van ser les voltes que quedaven del claustre gòtic.
En acabar la visita del monestir vam anar a pels cotxes que hi havia a Xeraco, i vam tornar a pels companys i companyes que s'havien quedat a Simat. Aquesta part ja la vam fer de nit.
A l'enllaç del wikiloc podreu trobar la ruta caminada.
Si voleu veure més imatges de la ruta podeu entrar a l'enllaç del bloc Ensumant la terra.