Crònica de la caminada per l'Alt Camp: del Pla de Santa Maria a Santes Creus i Vila-rodona
Per la ruta de la Capona: l'art de la pedra seca.
Ens vam trobar al bar "el Sindicat " del Pla de Santa Maria, a l'Alt Camp, per deixar cotxes a Vila-rodona i organitzar la logística per després poder tornar. Una vegada ja vam ser-hi tots i totes vam començar el Camí des del Pla de Santa Maria.
Lluís, del grup Gata ens va fer una primera descripció del full de ruta del dia, i després amb moltes ganes vam començar a caminar. Ens vam ajuntar un grup nombrós d'una trentena de persones amb molts xiquets i xiquetes, o com ací els anomenaven, molta canalla. La primera part era la zona més planera, vestida amb camps de cereals, que treien els brins fent una extensa catifa verda que es perdia a l'horitzó. Al darrera hi havia el poble del Pla de Santa Maria i el perfil de les muntanyes que vam davallar en la darrera etapa quan encetàvem l'Alt Camp. Quedaven al darrera la serra de Jordà, el castell de Prenafeta i Figuerola del Camp. Pel camí les flors engalanaven els marges, i la llum del sol esclatava sobre els pètals rosats dels ametlers fent-los lluir en el seu moment més esplèndid.
El cereal alineava el seu verd sobre els bancals farcits de saó. Els marges de pedra ben endreçats tancaven el pas a la vora del camí.
En un bosquet ens vam aturar i vam fer les presentacions corresponents. Jo vaig fer les explicacions que feien referència al Camí i a l'associació Cívica el Camí al País Valencià. Lluís Planes va presentar el PAS i les activitats que havien dut a terme. Lluís del Gata ens va parlar de la seua entitat, de les col·laboracions que venien fent amb el Camí, i la celebració aquest any del seu 20è aniversari. Era una caminada especial, que a part d'aportar-nos paisatges i patrimoni ens ajuntava a tres entitats en un camí comú que ens agermanava. Va ser rica també la presentació de les persones per la quantitat de gent de pobles i comarques diferents que estàvem aplegats, que era també l'essència de la trobada.
Vam entrar en una zona més atapeïda de carrasques i marges de pedra, ens vam trobar amb un grup de gent que estaven fent una paret de pedra seca. Segons ens van explicar hi havia molt poca molla de terra en aquells bancals, i la roca mare estava prou alta. Amb la pedra que picaven, perquè les oliveres tingueren més espai anaven fent la paret, farcida de pedra picada pel mig i encaixonada per dues fileres de pedres grans per la vora. Ens van dir que en arribar a la carrasca del marge la respectarien i li farien una protecció de pedra. Vam deixar-los treballar amb la gruixuda paret de pedra i vam seguir. Ara ens endinsàvem en la ruta de la Capona, de barraques de pedra seca. La primera en la qual ens vam aturar era una barraca que tenia una pedra de punta al sostre, i al costat l'anomenat cossiol, o en altres contrades també cocó, era una basseta no molt gran amb capacitat per albergar aigua. Com deia la cançó " Flors de baladre en un torrent" cantada pel grup UC, "dos teulats que tenen set en es cocons fan un glopet". Vam seguir visitant aquestes meravelloses obres d'art. Ens vam aturar a una altra barraca, aquesta s'anomenava cossiol del Soleta. Per fora era una cabana normal i corrent, però en guaitar per veure el seu interior la sorpresa ens va commoure. Era un aljub farcit d'aigua, però hi havia una columna interior de pedra amb quatre arcs imitant una palmera, a més, el reflex a dins de l'aigua multiplicava la seua bellesa, realment era una imatge preciosa com mai havíem vist.
Vam seguir el camí tot deixant aquesta meravella oculta sota la cabana de pedra, com un tresor amagat a la vora del camí. Ara seguíem un caminet preciós tapat per l'arbreda, en un dia radiant l'amor dels novençans s'anava forjant al nostre davant.
Vam seguir i vam arribar a la tercera cabana que era la barraca de l'Augé. Aquesta estava protegida per una gran figuera, ara sense fulles. Hi havia una fusió entre la pedra de la porta i la soca de la figuera, com si els dos elements buscaren una harmonia, per no desentonar en el paisatge. Vam entrar dins, la cúpula estava formada per les lloses que s'entrelligaven per formar el sostre, i sense més elements que les pedres encaixades entre elles formaven la barraca. Era un art aquesta construcció, i per moltes que en veiem sempre ens meravellaven. Vam fer-nos una foto de grup a la vora de la cabana i vam continuar.
Santes Creus
Vam arribar a un camí, i a l'altra banda s'estenia una petita vall, i al bell mig es desplegava el monestir de Santes Creus. Lluís ens va fer algunes explicacions situant-nos sobre la vall del riu Gaià i també sobre la reivindicació del sentiment comarcal del Baix Gaià.
Vam anar davallant per la pista de terra que ens anava apropant al conjunt monàstic. En arribar al pont ens vam trobar un rastre de ferraris que anaven a fer penitència al monestir per haver tingut una vida d'ostentació, malbaratament, i acumulació de grans fortunes. Vam entrar darrera d'ells fins arribar a la plaça principal del monestir on estaven aparcant.
Com anàvem malament de temps vam fer un mos ràpid i Raquel, la guia, ja ens esperava a l'entrada per iniciar la visita guiada.
Faré un resum de la visita que Raquel ens va fer:
El monestir de Santes Creus ens parlava de la vida dels monjos i dels reis.
El templet:
Vam arribar al templet que hi havia al claustre, en el seu interior hi havia la font immensa on rajava l'aigua que aprofitaven els monjos per purificar-se, quan aquests venien de treballar les terres. El templet era d'estil romànic, originari del segle XII. Vam veure els arc arrodonits amb capitells senzills que contenien representacions vegetals de fulles de lliri blanc, aquests detalls sempre ens recordaven la seua relació amb la natura. També hi havia els ulls de bou dalt dels arcs.
El Claustre:
El claustre estava promocionat pels reis, els quals hi posaven diners, hi trobàvem els capitells més treballats, hi havia éssers mitològics i treballada vegetació. Jaume II era el rei que va promocionar el claustre, però l'arquitecte del claustre era Bernat de Fenoll. El vam trobar en un dels capitells amb el punxó a la mà, ell mateixa és va fer la seua figura.
Vam veure també sarcòfags a les parets, hi havia famílies nobles, com la família Castellet, a l'escut hi havia representat un castell.
El dormitori:
Vam pujar fins al dormitori, allà Raquel ens va explicar una mica més sobre la història de Santes Creus. L'indret estava constituït per terres ermes quan va haver-hi la guerra entre els cristians i els sarraïns al segle XII. La darrera batalla va ser a Escornalbou, després tota aquesta zona va quedar malmesa i despoblada. Des de l'orde del Císter del Rosselló van vindre dotze monjos i van iniciar la primera construcció. Es regien per les regles de Sant Benet i Sant Bernat de Claravall. Les normes de l'orde eren molt estrictes i les tenien escrites en un llibre.
Ens trobàvem al dormitori, la porta de fusta que hi havia al nostre davant comunicava amb l'església, ja que per la nit s'havien d'alçar a resar i necessitaven eixa comunicació. Per dormir es posaven a la vora de les finestres en grups de 7, dormien en màrfegues de palla, estirats, vestits amb el mateix hàbit. Més endavant ja es separarien en habitacions. Cap al 1835 amb la desamortització de Mendizával els monjos van haver de anar-se'n. Actualment a Santes Creus no hi viuen monjos, en canvi a Poblet segueixen vivint. Havien arribat a haver-hi uns 200 monjos dormint en grups de 7. Els arcs del dormitori són arcs diafragmàtics, aquest nom els ve donat per la semblança amb l'estructura del diafragma. El seu estil ens mostra un gòtic de transició, igual que passa en el cas de les finestres, els arcs ja no son rodons com en el romànic, també apunten cap al gòtic de transició.
La sala capitular:
Després del dormitori vam baixar cap a la sala capitular, l'abat seia al davant i llegia les normes del Císter, quan l'abat moria triaven un altre abat. Primer els abats eren soterrats fora, al cementeri, però després van voler també que els soterraren dins a la sala capitular. Podíem veure a terra les siluetes dels abats tallades en pedra, on estaven soterrats, portaven el bàcul i la mitra (que era el barret dels abats). Els nous monjos estaven fora i escoltaven i observaven fins que els deixaven entrar i formaven part del grup. Els monjos eren gent senzilla i volien el contacte amb la natura. Les columnes de la sala representaven palmeres amb les fulles entrellaçades.
L'església
S'inicia en 1159 i dura la construcció uns 200 anys, té tres naus en forma de creu llatina, al fons teníem la finestra d'estil gòtic, preciosa, amb vidres de colors. El retaule era barroc, i a la Guerra Civil va ser saquejat i després va ser restaurat. L'església era romànica de transició al gòtic. De l'església calia ressaltar el gegantí rosetó que brillava darrera del claustre. Nosaltres però després vam seguir cap a la part de l'església on hi havia les tombes reials.
Un dels reis que es trobava al monestir era Pere el Gran, fill de Jaume I, soterrat en una banyera de pòrfir, quan va arribar mort la banyera ja hi era, però com era tan gran no hi cabia. En un dels estudis arqueològics van poder traure el cos de Pere el Gran i van descobrir que es pintava els cabells.
Roger de Llúria acompanyava al rei en les seues batalles, era comandant dels exercits almogàvers i va voler ser soterrat al seu costat, ja que l'havia acompanyat durant la vida també volia ser-hi durant la mort.
Conta la llegenda que uns lladres van voler profanar la tomba de Pere el Gran, però el gran pinacle, en intentar obrir la llosa els va caure a sobre la tomba de Roger de Llúria, fent tan de soroll que van vindre els veïns, i els lladres van haver d'eixir corrents. D'aquesta llegenda es diu que fins i tot després de mort Roger de Llúria protegia al rei.
A l'altra banda hi havia soterrat Jaume II, net de Jaume I. A la tomba hi havia una reproducció en menut del claustre de fora que va manar fer ell mateix. Al seu costat hi havia Blanca d'Anjou, que es va casar amb Jaume II, va morir als 27 anys i havia tingut 13 fills. Els reis portaven als peus un lleó que simbolitzava el poder, i les reines portaven un gos que simbolitzava la fidelitat al rei.
El Parlador.
Els monjos havien de guardar silenci i l'únic lloc on podien parlar era en aquest espai, el prior era el que donava l'ordre per poder parlar. Ací ressonava la veu, era com una caixa de ressonància, el sostre tancava la sala amb una volta de canó. El prior regulava les tasques.
El claustre dels Monjos.
Era més senzill que l'altre claustre, reflectia pau i tranquil·litat, era un espai per als monjos pel passeig i el descans.
La presó o garjola.
Quan els monjos trencaven alguna de les normes s'autocastigaven a la presó del monestir. També quan el rei anava de pas i portava presoners els deixaven en aquesta presó.
La cuina.
Havia estat sala de recepció, quan els reis ja no venien al monestir ho van agafar els monjos, a la cuina preparaven el menjar, no provaven la carn, però si que tastaven el peix que pescaven al riu Gaià, menjaven ous i elaboraven també formatge.
El pati.
Vam eixir a un xicotet patí, amb un pou al mig, l'escala tenia escultures en pedra de lleons devorant preses, simbolitzaven el poder i la feblesa. Hi havia columnes amb capitells amb ornamentació vegetal.
L'origen del nom.
Feia molts anys, quan els pastors feien la transhumància amb els seus ramats, feien parada per aquesta zona, i per la nit veien espurnes que sorgien de terra, era fruit de la combustió de les defecacions del ramat, tot i que li donaven explicacions màgiques relacionades amb el dimoni. Llavors van posar creus de fusta clavades a terra. L'indret a partir d'aquest paisatge ple de creus va ser anomenat Santes Creus.
Vam eixir a la part de fora, vam entrar a l'estança primitiva, era la xicoteta capella de la Trinitat, vam veure també les pedres amb les marques dels diferents picapedrers.
El cementeri.
Ens trobàvem a la part de darrera de l'església on la immensa rosassa s'alçava imponent als nostres caps, segons ens va comentar era una de les més antigues. A l'altra banda hi havia una creu gran i un terreny erm, era el cementeri dels monjos. Quan morien els soterraven ací, sense caixa, els canviaven l'hàbit i tots estaven sota la mateixa creu, com a símbol d'igualtat entre ells després de la mort. Feien pregàries també pels monjos morts.
Vam observar que l'església també tenia merlets i era per la relació de defensa del territori pels possibles atacs com a espai reial.
El vídeo
Vam recórrer les diferents estances fins passar pel claustre, i en una sala vam veure els vídeos amb les explicacions del monestir. Tot estava en la més absoluta foscúria, i s'anaven il·luminant els diferents espais de la vida monàstica depenent de les activitats del dia. Ens van parlar de la importància de la cultura, de la còpia de llibres pels escrivans dins dels monestirs, i de les seues biblioteques. Els monestirs van esdevenir grans centres culturals, no sols hi havia els llibres relacionats amb la regla del Císter sinó també de molts altres temes fins i tot profans. Finalment reflectint una imatge de l'església ens parlaven dels set moments en que els monjos es dedicaven a pregar a Déu, amb el nom de cada moment depenent de la intensitat de la llum del dia. Sempre dins la seua filosofia " Ora et labora", resa i treballa.
Camí de Vila-rodona.
En eixir a la gran plaça principal havia tornat la pau i el silenci, les grans bèsties sorolloses de pell rogenca, fruit de l'ostentació humana que havien arribat per pertorbar la pau del monestir havien desaparegut. La plaça era molt més bonica sense la seua imatge cridanera i el seu udol esfereïdor.
Vam eixir del recinte monàstic i ens vam fondre en l'arbreda, passant a prop de la font de la mitja lluna. El sol esclatava dins de la bassa empedrada que brillava com un foc dins de l'aigua. El passeig era plaent entre els troncs dels arbres, que esperaven impacients l'arribada de la primavera per poder fer brollar les fulles i omplir el cel d'un mar de verdor, i entonar els cants del fullam amb la brisa.
Un panell ens informava de la fauna de la conca del Gaià, dels mamífers que hi vivien a la vora, dels que hi vivien dins de l'aigua i dels ocells. Però en llegir els seus noms semblava que els mots feien ressò del seu cant, prenent una musicalitat especial en nomenar-los; les merles, els pit-rogets, les cueretes, els rossinyols, el picot verd, l'arpella o el blauet, les serps, els gripaus, les granotes i els tòtils, els cavalls de serp o les senyoretes.
A la llunyania ja quedava la silueta del monestir amb el campanar i les cúpules, amb tot el que hi havia passat allí que es bellugava per dins del meu cap, les explicacions de Raquel, i les besties roges de quatre rodes que volien pertorbar la pau i el silenci proclamat pels monjos.
Vam arribar a Aiguamúrcia, un poblet a mig camí on hi havia un panell amb la ruta del Gaià, que anava des del seu naixement fins la desembocadura.
Vam seguir per davant d'una ermita blanca d'espadanya senzilla, encara vam creuar alguns carrers fins que ens vam deixar el poble al darrere. Als pocs metres de caminar per la carretera ens vam topetar amb el riu Gaià que baixava entre l'arbreda vestida d'hivern. Vam deixar la carretera per endinsar-nos per una senda que serpentejava entre la vegetació. Les heures enfiladisses teixien els troncs dels pins amb una teranyina de verdor. El sol anava caient a la posta i espurnejava entre les llargues lianes. Però les sospites es van fer realitat, la golafreria del riu s'havia cruspit tots els ponts i passeres i havia deixat trencat el pas. No ens quedava més remei més que recular i tornar cap a endarrere i seguir per la carretera. En molta recança vam assumir la realitat, el riu no ens deixava passar. La volta ens feia tenir una altra visió de Vila-rodona des de l'altra vessant del riu. Ara buscàvem el contrast entre de la darrera llum, els ametlers florits i el relleu del poble, amb el seu castell a la part més alta.
Segons em va contar una de les caminants que coneixia el terreny, les flors grogues eren de gatosa, un tipus d'argelaga que era de les més punxoses. Ara nosaltres jugàvem a fer contrasts de colors entre l'argelaga groga, l'ametller blanc i el sol del capvespre que feia brillar les façanes de Vila-rodona. Vam creuar el pont del Gaià que ens portava al poble, vam passar per davant del celler modernista on teníem els cotxes aparcats i per la vora del Gaià vam arribar on ens esperaven per fer la darrera visita, arrapant els darrers raig de sol per veure la darrera sorpresa: el Columbari romà.
El Columbari Romà.
Tot i el cansament de tot el dia, i de l'acumulació de contingut del que ens havien contat, en veure l'edificació i el guia l'espurna de la curiositat va anar creixent. Al mateix temps que les paraules de Pere ens despertaven l'interès per saber-ne més sobre aquell enigma, que qui més i qui menys ens feien pensar en la cria de coloms pels romans.
El panell ens ho deixava clar:
"Edifici funerari on es dipositaven les urnes amb les cendres dels difunts. Aquestes urnes es col·locaven en uns nínxols adossats a les parets. És una construcció de planta rectangular amb una única sala amb coberta de volta de canó. La seva façana mostra decoració amb pilastres i un sòcol o podi amb arc. En el seu interior es conserven encara alguns petits nínxols."
El fullet que ens va donar Pere ens ampliava la informació:
"La construcció del Columbari està relacionada amb un ritu religiós funerari, la incineració, que fou vigent en el món romà fins al primer terç del segle II dC. Les despulles del difunt col·locades damunt d'una pila de llenya eren cremades, i les cendres que s'obtenien, guardades en unes urnes de fang. Al voltant del segle V aC les urnes cineràries es van dipositar en uns edificis de planta circular o rectangular que disposaven de nínxols o fornícules adossades a les parets. Aquests llocs sagrats com que s'assemblaven als colomers es deien Colombaria, mot d'on ve la denominació actual.
El Columbari presenta en la part inferior l'estilobat, fet amb pedra de la zona i decorat amb arcuacions de set maons cada una, que descansen damunt d'unes columnes rudimentàries. Es per aquesta característica que el columbari és únic al món.
Damunt de l'estilobat s'aixeca el cos de l'edifici, que consta d'un repeu i una paret de carreu petit, dividida per trams per columnes toscanes adossades al mateix edifici. Cada columna té el seu capitell.
Per sobre dels capitells i separada per una filada de carreus hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La teulada, que descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües i devia de ser d'imbrex i tègula.
.
El sistema de construcció visible a l'exterior es l'anomenat soga i tió, que utilitza carreus petits importats de les pedreres del Tarragonès. De la part de dins la paret està feta de pedra de les Planes. Per unir aquests dos elements s'han fet servir morter i pedruscall.
L'interior del columbari estava dividit en dues parts per mitjà d'una paret central que separava el pòrtic(pronaos) de la cel·la (naos).
Ignorem com devia ser el pòrtic. La cel·la, que era el lloc sagrat, és quadrada i té un absis semicircular al fons acabat en arc de mig punt, destinat a acollir la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari."
( Monuments i paratges de l'Alt Camp, el Columbari)
Ací tenim un resum de les explicacions d'en Pere, el guia, he transcrit les que no formen part del que ja ens diu el pamflet.
Primer Pere ens va ubicar en la zona a la vall del Gaià, ací les riuades es diuen Gaianades. A la plana de l'Alt Camp hi ha dos rius el Francolí i el Gaià.
Pere ens va parlar de la vegetació relacionada amb la conca del Gaià, bàsicament l'arbre predominant era l'àlber i el pollancre o xop, hi havia tres nivells de vegetació, a la part més elevada de la conca hi ha freixes, pollancres i oms.
Pere ens va situar en la història del lloc i els principals esdeveniments que van afectar a aquesta zona. Cap al segle XX la guerra Civil, al segle XIX les guerres carlines amb la influència del general Cabrera, cap al segle XVIII, la importància de la pedra seca i de la vinya.
Vam arribar als romans que és l'època que ens ocupa, del segle III aC al segle V dC.
Els primers 200 anys van ser de combat i després hi havia pica baralles i Tarraco es desenvolupa.
Hi havia un fet important, l'emperador August va viure dos anys a Tarragona, del 26 al 24 aC. Això va tenir una influència important per tota la zona, hi havia datades unes 25 vil·les romanes per aquesta contrada.
El Columbari, que com hem dit tenia una funció funerària era utilitzat per un rang de gent d'alt estatus.
Cap als anys 30 del segle XX ja s'esmentava l'edifici però era a partir dels 70 que es va començar a fer diferents tràmits, i és cap a l'any 82 quan es va adquirir per l'administració i es van començar a fer les restauracions pertinents.
Vila-rodona era d'origen medieval, tenia carta de poblament. Per la importància d'aquest Columbari havia d'haver-hi una vil·la romana important per la zona, però no s'ha trobat encara. Edificis com el Columbari hi havia tres a tota Catalunya.
La llegenda de Sant Magí
Durant l'època romana hi havia un personatge que era Sant Magí, que acabaria sent el patró de Tarragona i era perseguit pels romans, però Sant Magí sempre s'escapava, i a més quan picava amb el gaiato a terra feia brollar un ullal d'aigua. Finalment li van demanar els romans que si feia brollar aigua en el punt on ells volien li perdonarien la vida. Sant Magí va accedir i va fer la seua part, però igualment el van matar i els romans no van complir la seua promesa.
Gaià segons conta la llegenda ve de Gaiato, que era el que portava Sant Magí i utilitzava per fer brollar l'aigua.
Pere ens va mostrar l'edifici per fora, la part original romana on es veien el carreus, i l'altra part moderna feta de formigó i llisa, era per diferenciar el que era original romà del que s'havia modificat posteriorment. Vam entrar a l'interior i vam passar a la naos. Pere es va posar prop dels arcs on es situava la divinitat, i ens va explicar la història de l'edifici. Vam poder veure alguns nínxols on hi deixaven les urnes funeràries.
Era impressionant estar en aquell indret de tant alt valor històric i sagrat, i poder escoltar les agradables explicacions de Pere.
Després d'aquell dia ple d'aprenentatges vam refer el camí fins al cotxe i vam tornar cap a casa.
Gràcies a totes les persones que heu format part d'aquesta aventura, especialment al Lluís del Gata i la Sandra pel vostre treball en l'organització.
.
Podeu veure la ruta caminada a l'enllaç del wikiloc.
Podeu veure més fotos a l'enllaç del bloc Ensumant la Terra.
Ens vam trobar al bar "el Sindicat " del Pla de Santa Maria, a l'Alt Camp, per deixar cotxes a Vila-rodona i organitzar la logística per després poder tornar. Una vegada ja vam ser-hi tots i totes vam començar el Camí des del Pla de Santa Maria.
Lluís, del grup Gata ens va fer una primera descripció del full de ruta del dia, i després amb moltes ganes vam començar a caminar. Ens vam ajuntar un grup nombrós d'una trentena de persones amb molts xiquets i xiquetes, o com ací els anomenaven, molta canalla. La primera part era la zona més planera, vestida amb camps de cereals, que treien els brins fent una extensa catifa verda que es perdia a l'horitzó. Al darrera hi havia el poble del Pla de Santa Maria i el perfil de les muntanyes que vam davallar en la darrera etapa quan encetàvem l'Alt Camp. Quedaven al darrera la serra de Jordà, el castell de Prenafeta i Figuerola del Camp. Pel camí les flors engalanaven els marges, i la llum del sol esclatava sobre els pètals rosats dels ametlers fent-los lluir en el seu moment més esplèndid.
El cereal alineava el seu verd sobre els bancals farcits de saó. Els marges de pedra ben endreçats tancaven el pas a la vora del camí.
En un bosquet ens vam aturar i vam fer les presentacions corresponents. Jo vaig fer les explicacions que feien referència al Camí i a l'associació Cívica el Camí al País Valencià. Lluís Planes va presentar el PAS i les activitats que havien dut a terme. Lluís del Gata ens va parlar de la seua entitat, de les col·laboracions que venien fent amb el Camí, i la celebració aquest any del seu 20è aniversari. Era una caminada especial, que a part d'aportar-nos paisatges i patrimoni ens ajuntava a tres entitats en un camí comú que ens agermanava. Va ser rica també la presentació de les persones per la quantitat de gent de pobles i comarques diferents que estàvem aplegats, que era també l'essència de la trobada.
Vam entrar en una zona més atapeïda de carrasques i marges de pedra, ens vam trobar amb un grup de gent que estaven fent una paret de pedra seca. Segons ens van explicar hi havia molt poca molla de terra en aquells bancals, i la roca mare estava prou alta. Amb la pedra que picaven, perquè les oliveres tingueren més espai anaven fent la paret, farcida de pedra picada pel mig i encaixonada per dues fileres de pedres grans per la vora. Ens van dir que en arribar a la carrasca del marge la respectarien i li farien una protecció de pedra. Vam deixar-los treballar amb la gruixuda paret de pedra i vam seguir. Ara ens endinsàvem en la ruta de la Capona, de barraques de pedra seca. La primera en la qual ens vam aturar era una barraca que tenia una pedra de punta al sostre, i al costat l'anomenat cossiol, o en altres contrades també cocó, era una basseta no molt gran amb capacitat per albergar aigua. Com deia la cançó " Flors de baladre en un torrent" cantada pel grup UC, "dos teulats que tenen set en es cocons fan un glopet". Vam seguir visitant aquestes meravelloses obres d'art. Ens vam aturar a una altra barraca, aquesta s'anomenava cossiol del Soleta. Per fora era una cabana normal i corrent, però en guaitar per veure el seu interior la sorpresa ens va commoure. Era un aljub farcit d'aigua, però hi havia una columna interior de pedra amb quatre arcs imitant una palmera, a més, el reflex a dins de l'aigua multiplicava la seua bellesa, realment era una imatge preciosa com mai havíem vist.
Vam seguir el camí tot deixant aquesta meravella oculta sota la cabana de pedra, com un tresor amagat a la vora del camí. Ara seguíem un caminet preciós tapat per l'arbreda, en un dia radiant l'amor dels novençans s'anava forjant al nostre davant.
Vam seguir i vam arribar a la tercera cabana que era la barraca de l'Augé. Aquesta estava protegida per una gran figuera, ara sense fulles. Hi havia una fusió entre la pedra de la porta i la soca de la figuera, com si els dos elements buscaren una harmonia, per no desentonar en el paisatge. Vam entrar dins, la cúpula estava formada per les lloses que s'entrelligaven per formar el sostre, i sense més elements que les pedres encaixades entre elles formaven la barraca. Era un art aquesta construcció, i per moltes que en veiem sempre ens meravellaven. Vam fer-nos una foto de grup a la vora de la cabana i vam continuar.
Santes Creus
Vam arribar a un camí, i a l'altra banda s'estenia una petita vall, i al bell mig es desplegava el monestir de Santes Creus. Lluís ens va fer algunes explicacions situant-nos sobre la vall del riu Gaià i també sobre la reivindicació del sentiment comarcal del Baix Gaià.
Vam anar davallant per la pista de terra que ens anava apropant al conjunt monàstic. En arribar al pont ens vam trobar un rastre de ferraris que anaven a fer penitència al monestir per haver tingut una vida d'ostentació, malbaratament, i acumulació de grans fortunes. Vam entrar darrera d'ells fins arribar a la plaça principal del monestir on estaven aparcant.
Com anàvem malament de temps vam fer un mos ràpid i Raquel, la guia, ja ens esperava a l'entrada per iniciar la visita guiada.
Faré un resum de la visita que Raquel ens va fer:
El monestir de Santes Creus ens parlava de la vida dels monjos i dels reis.
El templet:
Vam arribar al templet que hi havia al claustre, en el seu interior hi havia la font immensa on rajava l'aigua que aprofitaven els monjos per purificar-se, quan aquests venien de treballar les terres. El templet era d'estil romànic, originari del segle XII. Vam veure els arc arrodonits amb capitells senzills que contenien representacions vegetals de fulles de lliri blanc, aquests detalls sempre ens recordaven la seua relació amb la natura. També hi havia els ulls de bou dalt dels arcs.
El Claustre:
El claustre estava promocionat pels reis, els quals hi posaven diners, hi trobàvem els capitells més treballats, hi havia éssers mitològics i treballada vegetació. Jaume II era el rei que va promocionar el claustre, però l'arquitecte del claustre era Bernat de Fenoll. El vam trobar en un dels capitells amb el punxó a la mà, ell mateixa és va fer la seua figura.
Vam veure també sarcòfags a les parets, hi havia famílies nobles, com la família Castellet, a l'escut hi havia representat un castell.
El dormitori:
Vam pujar fins al dormitori, allà Raquel ens va explicar una mica més sobre la història de Santes Creus. L'indret estava constituït per terres ermes quan va haver-hi la guerra entre els cristians i els sarraïns al segle XII. La darrera batalla va ser a Escornalbou, després tota aquesta zona va quedar malmesa i despoblada. Des de l'orde del Císter del Rosselló van vindre dotze monjos i van iniciar la primera construcció. Es regien per les regles de Sant Benet i Sant Bernat de Claravall. Les normes de l'orde eren molt estrictes i les tenien escrites en un llibre.
Ens trobàvem al dormitori, la porta de fusta que hi havia al nostre davant comunicava amb l'església, ja que per la nit s'havien d'alçar a resar i necessitaven eixa comunicació. Per dormir es posaven a la vora de les finestres en grups de 7, dormien en màrfegues de palla, estirats, vestits amb el mateix hàbit. Més endavant ja es separarien en habitacions. Cap al 1835 amb la desamortització de Mendizával els monjos van haver de anar-se'n. Actualment a Santes Creus no hi viuen monjos, en canvi a Poblet segueixen vivint. Havien arribat a haver-hi uns 200 monjos dormint en grups de 7. Els arcs del dormitori són arcs diafragmàtics, aquest nom els ve donat per la semblança amb l'estructura del diafragma. El seu estil ens mostra un gòtic de transició, igual que passa en el cas de les finestres, els arcs ja no son rodons com en el romànic, també apunten cap al gòtic de transició.
La sala capitular:
Després del dormitori vam baixar cap a la sala capitular, l'abat seia al davant i llegia les normes del Císter, quan l'abat moria triaven un altre abat. Primer els abats eren soterrats fora, al cementeri, però després van voler també que els soterraren dins a la sala capitular. Podíem veure a terra les siluetes dels abats tallades en pedra, on estaven soterrats, portaven el bàcul i la mitra (que era el barret dels abats). Els nous monjos estaven fora i escoltaven i observaven fins que els deixaven entrar i formaven part del grup. Els monjos eren gent senzilla i volien el contacte amb la natura. Les columnes de la sala representaven palmeres amb les fulles entrellaçades.
L'església
S'inicia en 1159 i dura la construcció uns 200 anys, té tres naus en forma de creu llatina, al fons teníem la finestra d'estil gòtic, preciosa, amb vidres de colors. El retaule era barroc, i a la Guerra Civil va ser saquejat i després va ser restaurat. L'església era romànica de transició al gòtic. De l'església calia ressaltar el gegantí rosetó que brillava darrera del claustre. Nosaltres però després vam seguir cap a la part de l'església on hi havia les tombes reials.
Un dels reis que es trobava al monestir era Pere el Gran, fill de Jaume I, soterrat en una banyera de pòrfir, quan va arribar mort la banyera ja hi era, però com era tan gran no hi cabia. En un dels estudis arqueològics van poder traure el cos de Pere el Gran i van descobrir que es pintava els cabells.
Roger de Llúria acompanyava al rei en les seues batalles, era comandant dels exercits almogàvers i va voler ser soterrat al seu costat, ja que l'havia acompanyat durant la vida també volia ser-hi durant la mort.
Conta la llegenda que uns lladres van voler profanar la tomba de Pere el Gran, però el gran pinacle, en intentar obrir la llosa els va caure a sobre la tomba de Roger de Llúria, fent tan de soroll que van vindre els veïns, i els lladres van haver d'eixir corrents. D'aquesta llegenda es diu que fins i tot després de mort Roger de Llúria protegia al rei.
A l'altra banda hi havia soterrat Jaume II, net de Jaume I. A la tomba hi havia una reproducció en menut del claustre de fora que va manar fer ell mateix. Al seu costat hi havia Blanca d'Anjou, que es va casar amb Jaume II, va morir als 27 anys i havia tingut 13 fills. Els reis portaven als peus un lleó que simbolitzava el poder, i les reines portaven un gos que simbolitzava la fidelitat al rei.
El Parlador.
Els monjos havien de guardar silenci i l'únic lloc on podien parlar era en aquest espai, el prior era el que donava l'ordre per poder parlar. Ací ressonava la veu, era com una caixa de ressonància, el sostre tancava la sala amb una volta de canó. El prior regulava les tasques.
El claustre dels Monjos.
Era més senzill que l'altre claustre, reflectia pau i tranquil·litat, era un espai per als monjos pel passeig i el descans.
La presó o garjola.
Quan els monjos trencaven alguna de les normes s'autocastigaven a la presó del monestir. També quan el rei anava de pas i portava presoners els deixaven en aquesta presó.
La cuina.
Havia estat sala de recepció, quan els reis ja no venien al monestir ho van agafar els monjos, a la cuina preparaven el menjar, no provaven la carn, però si que tastaven el peix que pescaven al riu Gaià, menjaven ous i elaboraven també formatge.
El pati.
Vam eixir a un xicotet patí, amb un pou al mig, l'escala tenia escultures en pedra de lleons devorant preses, simbolitzaven el poder i la feblesa. Hi havia columnes amb capitells amb ornamentació vegetal.
L'origen del nom.
Feia molts anys, quan els pastors feien la transhumància amb els seus ramats, feien parada per aquesta zona, i per la nit veien espurnes que sorgien de terra, era fruit de la combustió de les defecacions del ramat, tot i que li donaven explicacions màgiques relacionades amb el dimoni. Llavors van posar creus de fusta clavades a terra. L'indret a partir d'aquest paisatge ple de creus va ser anomenat Santes Creus.
Vam eixir a la part de fora, vam entrar a l'estança primitiva, era la xicoteta capella de la Trinitat, vam veure també les pedres amb les marques dels diferents picapedrers.
El cementeri.
Ens trobàvem a la part de darrera de l'església on la immensa rosassa s'alçava imponent als nostres caps, segons ens va comentar era una de les més antigues. A l'altra banda hi havia una creu gran i un terreny erm, era el cementeri dels monjos. Quan morien els soterraven ací, sense caixa, els canviaven l'hàbit i tots estaven sota la mateixa creu, com a símbol d'igualtat entre ells després de la mort. Feien pregàries també pels monjos morts.
Vam observar que l'església també tenia merlets i era per la relació de defensa del territori pels possibles atacs com a espai reial.
El vídeo
Vam recórrer les diferents estances fins passar pel claustre, i en una sala vam veure els vídeos amb les explicacions del monestir. Tot estava en la més absoluta foscúria, i s'anaven il·luminant els diferents espais de la vida monàstica depenent de les activitats del dia. Ens van parlar de la importància de la cultura, de la còpia de llibres pels escrivans dins dels monestirs, i de les seues biblioteques. Els monestirs van esdevenir grans centres culturals, no sols hi havia els llibres relacionats amb la regla del Císter sinó també de molts altres temes fins i tot profans. Finalment reflectint una imatge de l'església ens parlaven dels set moments en que els monjos es dedicaven a pregar a Déu, amb el nom de cada moment depenent de la intensitat de la llum del dia. Sempre dins la seua filosofia " Ora et labora", resa i treballa.
Camí de Vila-rodona.
En eixir a la gran plaça principal havia tornat la pau i el silenci, les grans bèsties sorolloses de pell rogenca, fruit de l'ostentació humana que havien arribat per pertorbar la pau del monestir havien desaparegut. La plaça era molt més bonica sense la seua imatge cridanera i el seu udol esfereïdor.
Vam eixir del recinte monàstic i ens vam fondre en l'arbreda, passant a prop de la font de la mitja lluna. El sol esclatava dins de la bassa empedrada que brillava com un foc dins de l'aigua. El passeig era plaent entre els troncs dels arbres, que esperaven impacients l'arribada de la primavera per poder fer brollar les fulles i omplir el cel d'un mar de verdor, i entonar els cants del fullam amb la brisa.
Un panell ens informava de la fauna de la conca del Gaià, dels mamífers que hi vivien a la vora, dels que hi vivien dins de l'aigua i dels ocells. Però en llegir els seus noms semblava que els mots feien ressò del seu cant, prenent una musicalitat especial en nomenar-los; les merles, els pit-rogets, les cueretes, els rossinyols, el picot verd, l'arpella o el blauet, les serps, els gripaus, les granotes i els tòtils, els cavalls de serp o les senyoretes.
A la llunyania ja quedava la silueta del monestir amb el campanar i les cúpules, amb tot el que hi havia passat allí que es bellugava per dins del meu cap, les explicacions de Raquel, i les besties roges de quatre rodes que volien pertorbar la pau i el silenci proclamat pels monjos.
Vam arribar a Aiguamúrcia, un poblet a mig camí on hi havia un panell amb la ruta del Gaià, que anava des del seu naixement fins la desembocadura.
Vam seguir per davant d'una ermita blanca d'espadanya senzilla, encara vam creuar alguns carrers fins que ens vam deixar el poble al darrere. Als pocs metres de caminar per la carretera ens vam topetar amb el riu Gaià que baixava entre l'arbreda vestida d'hivern. Vam deixar la carretera per endinsar-nos per una senda que serpentejava entre la vegetació. Les heures enfiladisses teixien els troncs dels pins amb una teranyina de verdor. El sol anava caient a la posta i espurnejava entre les llargues lianes. Però les sospites es van fer realitat, la golafreria del riu s'havia cruspit tots els ponts i passeres i havia deixat trencat el pas. No ens quedava més remei més que recular i tornar cap a endarrere i seguir per la carretera. En molta recança vam assumir la realitat, el riu no ens deixava passar. La volta ens feia tenir una altra visió de Vila-rodona des de l'altra vessant del riu. Ara buscàvem el contrast entre de la darrera llum, els ametlers florits i el relleu del poble, amb el seu castell a la part més alta.
Segons em va contar una de les caminants que coneixia el terreny, les flors grogues eren de gatosa, un tipus d'argelaga que era de les més punxoses. Ara nosaltres jugàvem a fer contrasts de colors entre l'argelaga groga, l'ametller blanc i el sol del capvespre que feia brillar les façanes de Vila-rodona. Vam creuar el pont del Gaià que ens portava al poble, vam passar per davant del celler modernista on teníem els cotxes aparcats i per la vora del Gaià vam arribar on ens esperaven per fer la darrera visita, arrapant els darrers raig de sol per veure la darrera sorpresa: el Columbari romà.
El Columbari Romà.
Tot i el cansament de tot el dia, i de l'acumulació de contingut del que ens havien contat, en veure l'edificació i el guia l'espurna de la curiositat va anar creixent. Al mateix temps que les paraules de Pere ens despertaven l'interès per saber-ne més sobre aquell enigma, que qui més i qui menys ens feien pensar en la cria de coloms pels romans.
El panell ens ho deixava clar:
"Edifici funerari on es dipositaven les urnes amb les cendres dels difunts. Aquestes urnes es col·locaven en uns nínxols adossats a les parets. És una construcció de planta rectangular amb una única sala amb coberta de volta de canó. La seva façana mostra decoració amb pilastres i un sòcol o podi amb arc. En el seu interior es conserven encara alguns petits nínxols."
El fullet que ens va donar Pere ens ampliava la informació:
"La construcció del Columbari està relacionada amb un ritu religiós funerari, la incineració, que fou vigent en el món romà fins al primer terç del segle II dC. Les despulles del difunt col·locades damunt d'una pila de llenya eren cremades, i les cendres que s'obtenien, guardades en unes urnes de fang. Al voltant del segle V aC les urnes cineràries es van dipositar en uns edificis de planta circular o rectangular que disposaven de nínxols o fornícules adossades a les parets. Aquests llocs sagrats com que s'assemblaven als colomers es deien Colombaria, mot d'on ve la denominació actual.
El Columbari presenta en la part inferior l'estilobat, fet amb pedra de la zona i decorat amb arcuacions de set maons cada una, que descansen damunt d'unes columnes rudimentàries. Es per aquesta característica que el columbari és únic al món.
Damunt de l'estilobat s'aixeca el cos de l'edifici, que consta d'un repeu i una paret de carreu petit, dividida per trams per columnes toscanes adossades al mateix edifici. Cada columna té el seu capitell.
Per sobre dels capitells i separada per una filada de carreus hi ha una cornisa que devia servir de suport a la teulada. La teulada, que descansava sobre la volta de canó de la cel·la, era a dues aigües i devia de ser d'imbrex i tègula.
.
El sistema de construcció visible a l'exterior es l'anomenat soga i tió, que utilitza carreus petits importats de les pedreres del Tarragonès. De la part de dins la paret està feta de pedra de les Planes. Per unir aquests dos elements s'han fet servir morter i pedruscall.
L'interior del columbari estava dividit en dues parts per mitjà d'una paret central que separava el pòrtic(pronaos) de la cel·la (naos).
Ignorem com devia ser el pòrtic. La cel·la, que era el lloc sagrat, és quadrada i té un absis semicircular al fons acabat en arc de mig punt, destinat a acollir la deïtat a la qual estava dedicat el Columbari."
( Monuments i paratges de l'Alt Camp, el Columbari)
Ací tenim un resum de les explicacions d'en Pere, el guia, he transcrit les que no formen part del que ja ens diu el pamflet.
Primer Pere ens va ubicar en la zona a la vall del Gaià, ací les riuades es diuen Gaianades. A la plana de l'Alt Camp hi ha dos rius el Francolí i el Gaià.
Pere ens va parlar de la vegetació relacionada amb la conca del Gaià, bàsicament l'arbre predominant era l'àlber i el pollancre o xop, hi havia tres nivells de vegetació, a la part més elevada de la conca hi ha freixes, pollancres i oms.
Pere ens va situar en la història del lloc i els principals esdeveniments que van afectar a aquesta zona. Cap al segle XX la guerra Civil, al segle XIX les guerres carlines amb la influència del general Cabrera, cap al segle XVIII, la importància de la pedra seca i de la vinya.
Vam arribar als romans que és l'època que ens ocupa, del segle III aC al segle V dC.
Els primers 200 anys van ser de combat i després hi havia pica baralles i Tarraco es desenvolupa.
Hi havia un fet important, l'emperador August va viure dos anys a Tarragona, del 26 al 24 aC. Això va tenir una influència important per tota la zona, hi havia datades unes 25 vil·les romanes per aquesta contrada.
El Columbari, que com hem dit tenia una funció funerària era utilitzat per un rang de gent d'alt estatus.
Cap als anys 30 del segle XX ja s'esmentava l'edifici però era a partir dels 70 que es va començar a fer diferents tràmits, i és cap a l'any 82 quan es va adquirir per l'administració i es van començar a fer les restauracions pertinents.
Vila-rodona era d'origen medieval, tenia carta de poblament. Per la importància d'aquest Columbari havia d'haver-hi una vil·la romana important per la zona, però no s'ha trobat encara. Edificis com el Columbari hi havia tres a tota Catalunya.
La llegenda de Sant Magí
Durant l'època romana hi havia un personatge que era Sant Magí, que acabaria sent el patró de Tarragona i era perseguit pels romans, però Sant Magí sempre s'escapava, i a més quan picava amb el gaiato a terra feia brollar un ullal d'aigua. Finalment li van demanar els romans que si feia brollar aigua en el punt on ells volien li perdonarien la vida. Sant Magí va accedir i va fer la seua part, però igualment el van matar i els romans no van complir la seua promesa.
Gaià segons conta la llegenda ve de Gaiato, que era el que portava Sant Magí i utilitzava per fer brollar l'aigua.
Pere ens va mostrar l'edifici per fora, la part original romana on es veien el carreus, i l'altra part moderna feta de formigó i llisa, era per diferenciar el que era original romà del que s'havia modificat posteriorment. Vam entrar a l'interior i vam passar a la naos. Pere es va posar prop dels arcs on es situava la divinitat, i ens va explicar la història de l'edifici. Vam poder veure alguns nínxols on hi deixaven les urnes funeràries.
Era impressionant estar en aquell indret de tant alt valor històric i sagrat, i poder escoltar les agradables explicacions de Pere.
Després d'aquell dia ple d'aprenentatges vam refer el camí fins al cotxe i vam tornar cap a casa.
Gràcies a totes les persones que heu format part d'aquesta aventura, especialment al Lluís del Gata i la Sandra pel vostre treball en l'organització.
.
Podeu veure la ruta caminada a l'enllaç del wikiloc.
Podeu veure més fotos a l'enllaç del bloc Ensumant la Terra.
 |
| Florida d'ametlers a la vora del Camí |
 |
| Interior del cossiol del Soleta |
 |
| Barraca de l'Augé |
 |
| Monestir de Santes Creus |
 |
| Claustre del monestir |
 |
| Rosassa de l'església del monestir |
 |
| Vila-rodona |
 |
| Nínxol a l'interior del Columbari |
 |
| Interior del Columbari |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada