Crònica de la caminada per la Vall d'Albaida: de Benigànim a Benissuera
Els primers moments
Havien passat tres mesos i mig des que havíem fet la darrera caminada a les oliveres mil·lenàries de la Jana, tots i totes havíem passat temps d'incertesa, de reclusió i de vegades de por, d'aïllament i de no poder veure als company i companyes de viatge. A poc a poc s'anava veien una llum, però la gàbia provinciana era closa i ens separava dels nostres amics i amigues. Finalment la gàbia és va obrir i vam poder quedar.
Ens vam trobar a un punt intermedi del país, per facilitar que tothom li fora el més fàcil possible d'arribar, sabíem que la calor era un factor decisiu i per això vam triar un tros d'una etapa fàcil, finalment per ser la més votada vam triar la comarca de la Vall d'Albaida, de Benigànim a Benissuera, al brancal de la serra Grossa.
Vam arribar a la plaça Major del poble, a poc a poc anaven acudint els companys i companyes, l'emoció em va fer un nus a la gola entre colzades enèrgiques i mascaretes asfixiants.
Tornàvem a estar en ruta i això era molt bonic, les paraules se'm tallaven en fer la presentació, per ser un moment tan esperat després de la clausura. Hui també hi havia representació de molts pobles i comarques com era de tradició al Camí: la Plana, la Ribera, la Vall d'Albaida, la Safor, l'Horta, la Marina, l'Alacantí i el Comtat.
Ací teniu alguns detalls sobre el que ens diu la Viquipèdia sobre Benigànim:
"Benigànim.
Geografia
Benigànim està situat en el sector nord-est de la Vall d'Albaida. En el seu terme hi ha zones de gran interés paisatgístic, com ara la Solana, on s'han localitzat vestigis de poblaments del tercer mil·lenni aC, del període prehistòric del Calcolític-Eneolític.
Història
D'època prehistòrica hi ha un petit soterrament, del tercer mil·lenni aC, a la zona de la Penya Roja i un poblat ibèric del segle iv aC. La fundació, a partir d'una alqueria musulmana, s'atribuïx a Mahomet Ben-Gania, wazir de Xàtiva, que hauria donat nom al poble. El 1240, Jaume I va conquistar el lloc i va donar-lo als seus cavallers perquè el repoblaren. Serà cedit successivament a diverses famílies, igual que els seus annexes de Bellús, Alfarrassí, Sant Pere d'Albaida, Benissuera i Guadasséquies, els quals mantindrà fins al segle xvii. El 1602, Felip III de Castella li atorga el títol de vila reial, la qual cosa comporta la independència de Xàtiva i el dret a vot en les Corts de València.
Economia
L'economia de Benigànim es basa en el sector industrial, no obstant això també s'aprecia una important activitat comercial i de serveis, característica de tota la zona nord-est de la Vall d'Albaida. L'activitat industrial és diversa, amb sectors com ara el vidre, la fusta, el plàstic, el tèxtil, la tradicional de l'espardenya i algunes indústries menors prou diversificades.Fins a la crisi del barroc en el segle xvii, la gran font de riquesa va ser el sector agrícola, especialment el de la vinya, però a partir de la recessió va decaure el sector i la vila es va especialitzar en xicotets negocis i en el comerç de licors i l'arrop i talladetes, que va originar una classe mitjana aleshores quasi inexistent en altres regions. En l'actualitat subsistix una xicoteta activitat agrícola.
Predominen els cultius de secà: vinya, oliveres i els fruiters de secà (prunes, albercocs i bresquilles). Les formes de regadiu antigues han sigut substituïdes per les formes modernes de regadiu per goteig, sobretot en els fruiters.
Demografia
Des del segle xviii, en què hi hagué una important expansió agrícola, la tendència demogràfica ha estat a l'alça; en la dècada de 1950, fins i tot va rebre immigració de Múrcia i Albacete, atreta pel creixement del sector industrial, representada pel calcer i el tèxtil. El 2014, el nombre d'habitants, de gentilici beniganins, era de 6.183. Un 76,80%, segons cens de 2001, saben parlar valencià.L'Església parroquial de Sant Miquel Arcàngel del municipi de Benigànim (Vall d'Albaida, País Valencià) és un edifici religiós construït en el segle xvii d'estil manierista.
Descripció
En el centre de la població s'alça esta església, exemple del manierisme del segle XVII; i que recorda a les esglésies d'Aiora, Xàtiva i Albaida. Obra dirigida per Vicent Abril fins a 1643. Les obres sembla que es van iniciar en 1604, ja que es tenen notícies d'un manuscrit dels comptes de l'església des d'aquest mateix any fins a 1622. En esta primera fase es va aixecar el campanar que duu inscrita la data de 1616.
Es tracta d'un temple d'una sola nau dividida en sis trams, amb capelles entre contraforts comunicades entre si, tenint capçalera poligonal de tres costats. L'alçat es realitza amb pilastres dòriques amb un entaulament de tríglifs i mètopes. Malgrat d'utilització un llenguatge manierista de gran severitat s'utilitzen les tradicions constructives locals en les voltes de creueria de la coberta.
A finals del segle XVII es va remodelar la capella amb decoració barroca que va desaparèixer en 1936, així com el retaule major de grans dimensions.
A l'exterior destaca la façana amb tres cossos decreixents. En el cos inferior, a manera d'arc triomfal, es troba la portada flanquejada per columnes apariades d'ordre dòric, situant-se entre els intercolumnis dos fornícules avenerades. El segon cos es disposa amb tres fornícules, la central de majors dimensions, es remata amb piràmides esveltes i boles. El tercer cos és un va rectangular emmarcat per pilastres amb un frontó triangular en la part superior amb boles.
A l'esquerra de la façana principal està el campanar octogonal amb una altura aproximada de 45 metres. Es divideix en diferents cossos desiguals separats per una cornisa. En la part superior el cos de campanes amb arcs de mig punt en cadascun dels seus costats. Corona el campanar una balustrada. La rematada original va ser destruïda en 1892 per un raig, en substitució es va col·locar el templet cúbic que hi ha en l'actualitat. Esta torre-campanar és independent del temple, encara que estan adossats. Va ser realitzada en 1616 segons la inscripció que hi ha en aquesta.
La capella de la Comunió està annexa a l'església. És d'una sola nau amb cúpula huitavada. Va ser construïda entre 1663 i 1670. En el segle XIX (1890) va ser renovada. Té accés des d'una de les capelles laterals del costat de l'evangeli de l'església.
La fàbrica del conjunt és de carreus amb maçoneria de farciment en contraforts i murs.
Església del Crist de la Sang. Construïda sobre la mesquita, conserva una rica ornamentació.
- Convent de la Puríssima Concepció. Del segle xviii. Convent d'agustines descalces, on va viure i morir la beata Josepa de Santa Agnés, patrona de la ciutat.
- Monestir de la Trinitat. Antic convent dels franciscans, del 1574.
A més, destaca el barri de la Illeta, nucli de la població àrab; hi ha edificis civils com ara l'Ajuntament, la Casa de la Cultura, la casa de Ribelles o l'arc medieval."
La presa del pantà
Vam iniciar el camí que eixia del poble pel camí vell de Xàtiva, guiats per Raül de Quatretonda, bon coneixedor del territori. Vam anar travessant per alguns camps de de conreu, especialment de fruiters.
Vam tindre una primera visió de la mar interior que era el pantà de Bellús, que espurnejava el seu blau lluent al nostre davant. Vam deixar l'aspre asfalt per seguir una dolça senda de terra envoltada per vegetació autòctona.
Vam passar per la vora d'algunes oliveres i després vam arribar a la presa, el riu Albaida era empresonat en aquella gran mar i un gran salt de d'aigua era impulsat per una bomba, segons ens deia Raül per oxigenar l'aigua. Un fil de verdor acompanyava al riu Albaida en el seu viatge cap a l'estrert de les Aigües, que era el seu pas cap a terres de la Costera. Ens produïa vertigen l'altura de la presa, i un ferum ens empaitava a no aturar-nos pels tolls de l'aigua estancada que es trobaven a les profunditats. A l'altra banda l'aigua quieta romania tranquil·la esperant la seua llibertat.
Vam creuar el llarg pont i vam aturar-nos a la casa forestal, des del mirador teniem unes vistes espectaculars del pantà de Bellús, el gran llac artificial que cobria la vall del riu Albaida. A la vora de la casa una magnòlia estenia les seues amples flors blanques.
L'esmorzar
Vam buscar un espai per esmorzar, la pinada es proporcionava ombra per suportar la forta calor que en anar avançant el dia anava creixent. Gaudint de retrobar-nos una altra vegada amb amics i amigues després del confinament i poder fer petar la xarrada tan desitjada durant aquests mesos de no poder veure'ns.
Mentre la gent obria les carmanyoles vaig explorar la senda per veure per on continuava la traça després de la casa forestal. Vaig gaudir del descans acompanyats de la gent que estimava i en acabar vam refer el Camí.
La senda anava transcorrent entre matolls i pins per la vora del pantà de Bellús, vam deixar el pantà i vam arribar a una pista. La primavera ens reservava les darreres flors als marges abans que la calitja de l'estiu assecara la darrera flor. Així com també es veia algun camp de flors morades, que creava com una línia de color que tallava l'horitzó.
Guadàssequies
Vam arribar a Guadassèquies, a la nostra esquerra hi havia l'església vella, vam recórrer el carrer despullat de vida que portava a L'església. Raül ens va explicar el trist passat d'un poble ofegat per la seua història. Al 1995 es construeix la presa sobre el riu Albaida. Això suposa un daltabaix per als pobles de la vora, molta part del seu terme quedava inundat pel pantà i fins i tot el poble va ser traslladat a la part més alta. Ens trobàvem a l'antiga ermita de l'Esperança, l'antiga església i centre neuràlgic del poble vell. El camí que portava a l'església era el carrer principal, les cases van ser enderrocades tot i que es va conservar l'església com a referent. Un sentiment de nostàlgia, emoció i tristesa recorria les meues entranyes en assabentar-me de la història del poble. Però el progrés té de vegades aquestes conseqüències. En deixar l'església i arribar a la part alta del vell carrer vam veure un mural ceràmic que presentava la imatge del carrer quan tenia el pany de cases que li donaven caliu.
Ací teniu un resum del que ens diu la Viquipèdia sobre Guadassèquies:
"Guadasséquies, també coneguda com a Vorasséquies, és una població del País Valencià de la comarca de la Vall d'Albaida. El gentilici dels seus habitants és guadassequians o vorassequians.
La població es troba en terreny pla, encara que lleugerament inclinat en pendent descendent cap a l'est. A causa de la construcció del pantà de Bellús, la part baixa del terme municipal es troba en una zona inundable, per la qual cosa el nivell de l'aigua i les terres inundades varien considerablement segons les estacions.
La façana és quadrada i està rematada per una cornisa amb adorns piramidals. Al centre d'aquesta cornisa s'alça una espadanya d'estil barroc que alberga l'única campana. La porta és rectangular i sobre la llinda s'obre un òcul. A un costat de la porta està la dotzena estació de Via Crucis.[2]
La planta de l'interior és també de creu llatina i està coberta amb volta de canó. La cúpula del creuer se sosté amb petxines.[2]
El presbiteri és rectangular i les seues parets estan decorades amb pintures barroques. En la testera es troba un llenç que representa al titular, d'autor desconegut i datada a mitjan XVIII. En les capelles laterals hi ha altars de guix amb imatges modernes de Santa Teresa i la Sagrada Família.[2]
Ací teniu un resum del que ens diu la Viquipèdia sobre Guadassèquies:
"Guadasséquies, també coneguda com a Vorasséquies, és una població del País Valencià de la comarca de la Vall d'Albaida. El gentilici dels seus habitants és guadassequians o vorassequians.
Geografia
Situat a la ribera del riu Albaida. El terreny és pla, encara que amb ondulacions entre les quals destaquen la muntanya de la Serreta, el turó de Molló i la lloma de Casa Marau. El límit municipal és solcat pel riu Albaida, de sud a nord, i el barranc de Garrofero, per l'oest.La població es troba en terreny pla, encara que lleugerament inclinat en pendent descendent cap a l'est. A causa de la construcció del pantà de Bellús, la part baixa del terme municipal es troba en una zona inundable, per la qual cosa el nivell de l'aigua i les terres inundades varien considerablement segons les estacions.
Història
En el camí de Xàtiva s'han trobat restes d'atuells de terra sigillata, i en el paratge del Carasol o la Redona hi ha vestigis d'una vil·la romana. No apareix en el "Llibre del Repartiment" de la conquesta de Jaume I, però en 1353 va ser adquirida per Bernat Ferrer l'antiga alqueria àrab, origen de la població, per compra a Pere el Cerimoniós. Al segle xvi posseïa el senyoriu Ramon Sanz de la Llosa i San Ramon; va passar després als Cruïlles i últimament als marquesos de Mirasol, fins a l'abolició dels senyorius al segle xix. Va pertànyer a Xàtiva i a la governació del Xúquer fins a 1707, després passaria a formar part de la Província de Xàtiva fins a 1833 quan es va independitzar com a municipi en el context de la nova divisió territorial.Economia
Predominantment industrial, amb dos polígons industrials en els quals predomina les relacionades amb productes químics i fertilitzants, plàstics, el tèxtil i indústries menors bastant diversificades.
En les terres de regadiu, regades pel riu Albaida, es cultiva blat, dacsa, hortalisses i fruiters. Les de secà es destinen a la vinya, olivar i altres fruiters.Monuments i llocs d'interés
Ermita del crist de l'Empar.
- Ermita del Crist. Data de 1906 en substitució de l'antiga, en ella es guarda el llenç del Crist de l'Empar del segle xvii.
La façana és quadrada i està rematada per una cornisa amb adorns piramidals. Al centre d'aquesta cornisa s'alça una espadanya d'estil barroc que alberga l'única campana. La porta és rectangular i sobre la llinda s'obre un òcul. A un costat de la porta està la dotzena estació de Via Crucis.[2]
La planta de l'interior és també de creu llatina i està coberta amb volta de canó. La cúpula del creuer se sosté amb petxines.[2]
El presbiteri és rectangular i les seues parets estan decorades amb pintures barroques. En la testera es troba un llenç que representa al titular, d'autor desconegut i datada a mitjan XVIII. En les capelles laterals hi ha altars de guix amb imatges modernes de Santa Teresa i la Sagrada Família.[2]
- Zona Embassament de Bellús. Es va construir l'any 1995 en el llit del riu Albaida formant una llacuna artificial amb una flora i fauna autòctona singular.
El poblament actual va tenir el seu origen en les alqueries islàmiques de Benimantell i Wad as-Sákkar ("el riu ebri"). La primera es va despoblar al segle XIV; la segona és l'actual Guadasséquies, que subsistiria com localitat morisca, fins a l'expulsió de tots els seus habitants, unes 30 famílies, el 1609 per la llei d'expulsió dels moriscos. Repoblada per cristians de Xàtiva (23 llars en 1646), es desenvoluparia molt lentament fins a arribar a les 52 famílies de 1792, els 325 habitants de 1900 i els 385 de 1940."
Sempere
Vam seguir, deixant Guadasèquies al nostre darrera, els pobles estaven molt a prop i ja veiem al nostre davant Sempere, anomenat antigament Sant Pere d'Albaida. Era un poble molt menut. Raül ens va contar algunes peculiaritats del poble.
L'ombra de les acàcies tapereres de la plaça ens alleugeria de la forta calor de l'estiu que acabava de començar i ens volia sufocar, després del descans vam seguir cap al darrer poble: Benissuera.
La calor apretava i els amics i amigues ja tenien ganes d'arribar al poble, per això vam triar el camí més curt.
Ací teniu un resum del que ens diu la Viquipèdia:
D'acord amb el cens de 1609, any de l'expulsió dels moriscos, es registraven 24 cases. Prop de dos segles més tard, el 1794, es registraven 200 habitants. Tot i que l'agricultura sempre va ser i és el sector econòmic hegemònic, al segle XIX hi va haver una gran fàbrica d'aiguardent.
Ací teniu un resum del que ens diu la Viquipèdia:
Sempere
Sempere, també conegut com a Sant Pere d'Albaida, és un municipi del País Valencià de la comarca de la Vall d'Albaida.Geografia
Està situat al marge esquerre del riu Albaida i a la vora de l'embassament de Bellús. No hi ha diferències destacables en quant al relleu en el seu terme municipal, excepte el propi riu Albaida que se situa a la part oriental del mateix.Història
El seu origen es troba, segurament, en l'alqueria que, després de la conquesta cristiana, passà a mans de Núñez Núñez. Va destacar en dates passades per la terrissa que s'hi feia.[1]D'acord amb el cens de 1609, any de l'expulsió dels moriscos, es registraven 24 cases. Prop de dos segles més tard, el 1794, es registraven 200 habitants. Tot i que l'agricultura sempre va ser i és el sector econòmic hegemònic, al segle XIX hi va haver una gran fàbrica d'aiguardent.
Monuments
- Església parroquial de Sant Pere. Va ser reedificada en 1794 sobre la original de 1541. Està dedicada a Sant Pere apòstol, qui dóna nom al poble.
- Ermita del Santíssim Crist de la Gràcia.
Benissuera
En arribar a Benissuera el gran Palau omplia la plaça principal, vam anar fins a l'aparcament on hi havia part dels cotxes aparcats, els conductors van anar a recuperar els cotxes que hi havia a Benigànim i després de debatre diferents possibilitats la calor sufocant que escalfava l'ambient ens va fer decidir-nos per dinar al bar del poble.
Cadascú portàvem les carmanyoles farcides de menjar, tot i això per ben poc vam acompanyar el que portàvem amb una cervesa fresca, la fresca de l'aire i seure a una taula.
Vam poder segellar el carnet i vam escriure al llibre del Camí, vam cantar la malaguenya de Barxeta i ens vam emocionar en tornar a veure'ns.
Ací teniu un resum sobre el que ens diu la Viquipèdia:
En el secà es conrea raïm, cereals i olives. En el regadiu es conreen cereals, cebes i fruiters. Es rega amb aigües del riu Albaida, els cabals del qual resulten sovint insuficients.
En aquesta construcció, es poden diferenciar diverses fases constructives: la part més antiga, correspondria amb la torrassa quadrat (7,2 x 7,4 metres), que sobresurt de la planta general de l'edifici. L'obra de tàpia feta a base de terra i calç que es troba a la zona posterior, pertanyeria a una torre que inicialment estaria exempta i que també sembla ser bastant antiga, possiblement correspon a l'etapa poblacional islàmica, i la funció seria de caràcter defensiu. Aquesta torre, seria reutilitzada, pels Bellvís com a torre feudal. Ja al segle XVI, dels Bellvís decidir, incorporar aquesta torre a la fortalesa principal de l'edifici actual (27 x 25 metres).[2][3]
L'edifici presenta una planta baixa i dos superiors, flanquejades per dues torres. El primer cos està realitzat en carreus i la resta de maçoneria i maó. La coberta és de teula inclinada de tipus àrab. A la façana destaca la porta principal, amb un arc de mig punt i carreus, sobre aquesta porta es distribueixen de forma irregular una sèrie d'obertures, amb reixes metàl·liques, a més d'un mirador. Sobre la porta, hi ha un escut heràldic, amb les armes dels Bellvís, encara que aparentment
Ací teniu un resum sobre el que ens diu la Viquipèdia:
Benissuera
Geografia
Situat en el centre de la Vall d'Albaida, la superfície del terme és lleugerament ondulada. El poble està al marge esquerre del riu Albaida, el qual rep al rierol de Torralba dins el terme municipal de Benissuera.En el secà es conrea raïm, cereals i olives. En el regadiu es conreen cereals, cebes i fruiters. Es rega amb aigües del riu Albaida, els cabals del qual resulten sovint insuficients.
Història
Benissuera és un lloc d'origen musulmà. En el segle xv era propietat de la família Bellvís i el senyoriu depenia de Bèlgida. Posteriorment pertangué als comtes de Casal. Com en tants llocs valencians, l'expulsió dels moriscos de 1609 va afectar greument la seua demografia, que es va recuperar en el segle xviii per a tornar a baixar durant el segle xx, a causa de l'emigració, especialment cap a Alfarrassí.Demografia
Actualment Benissuera compta amb 195 habitants (INE 2014). Segons el cens de 2001, un 96,19% sap parlar valencià.Edificis d'interés
Del seu patrimoni cal esmentar:
- Palau dels Bellvís. Casalot senyorial integrat en la població; de propietat particular, actualment es troba deshabitat i necessita una urgent rehabilitació.
- Palau dels Bellvís
El Castell Palau dels Bellvís (també conegut com a Palau dels Colomer o Palau dels Vescomtes de Sant Germà) de Benissuera
Es tracta d'una casa-palau fortificada de tipus rural. El seu element més antic és la torre de ponent datada al segle xiii i construïda probablement sobre una torre islàmica exempta anterior. L'altra torre i l'edifici principal, de planta quadrada, van ser construïts a principis de segle XVI, mantenint el seu aspecte de fortalesa fins al segle xvii, quan les torres van ser tallades i la seua rematada modificada.[4]
Història
No se sap amb exactitud la data d'edificació del castell palau, però comparant aquesta fortalesa amb el castell d’Alaquàs, edificat a partir de l'any 1510. Els dos edificis van ser alçats seguint les mateixes tècniques constructives i sota el mateix patró: planta quadrada i pati central. A diferència del nombre de torres que en el cas de Benissuera eren només dos, però amb una galeria idèntica de finestres quadrades d'arc rebaixat.[2]Molt probablement fou construït per Joan de Bellvís, titular de la senyoria de Benissuera, Colata, Vistabella i Torralba a principis del segle XVI, o bé pel seu fill Miquel de Bellvís i Ferran qui va assumir la titularitat del senyoriu en 1523. Va estar vinculat al senyoriu dels Bellvís fins al segle XIX –aquest llinatge que va assumir el títol de comtes de Casal a finals del segle XVIII. A la mort de la XI comtessa de Casal, Catalina Bellvís i Balda, en 1877, el Palau va passar a mans de la família Colomer, vescomtes de San Germán. Després de passar per diversos propietaris, la va adquirir l’empresa immobiliària Solvia, vinculada al Banc de Sabadell, qui posteriorment la cedí a l'Ajuntament de Benissuera.
Es poden distingir dues parts, l'edifici principal, d'estil gòtic i construït al voltant d'un pati quadrat central, que és del segle XVI i la torre, anterior a la resta de l'edifici i de probable origen àrab.[5] El castell palau va ser la plaça forta del Senyor de Benissuera, sent a més utilitzada com residència i factoria agropecuària.[2]Descripció
El palau és un edifici de planta quadrada, proveït d'hort adjacent i tancat d'una gran extensió[2] La façana recau a la plaça Major. Segurament aquesta plaça fou producte de la repoblació amb cristians vells del segle XVII. Les cases noves es van disposar al voltant de la plaça en què el Palau és l'element central i president, deixant fora l'antic lloc morisc amb l'església que molt probablement fou una mesquita.En aquesta construcció, es poden diferenciar diverses fases constructives: la part més antiga, correspondria amb la torrassa quadrat (7,2 x 7,4 metres), que sobresurt de la planta general de l'edifici. L'obra de tàpia feta a base de terra i calç que es troba a la zona posterior, pertanyeria a una torre que inicialment estaria exempta i que també sembla ser bastant antiga, possiblement correspon a l'etapa poblacional islàmica, i la funció seria de caràcter defensiu. Aquesta torre, seria reutilitzada, pels Bellvís com a torre feudal. Ja al segle XVI, dels Bellvís decidir, incorporar aquesta torre a la fortalesa principal de l'edifici actual (27 x 25 metres).[2][3]
L'edifici presenta una planta baixa i dos superiors, flanquejades per dues torres. El primer cos està realitzat en carreus i la resta de maçoneria i maó. La coberta és de teula inclinada de tipus àrab. A la façana destaca la porta principal, amb un arc de mig punt i carreus, sobre aquesta porta es distribueixen de forma irregular una sèrie d'obertures, amb reixes metàl·liques, a més d'un mirador. Sobre la porta, hi ha un escut heràldic, amb les armes dels Bellvís, encara que aparentment
Després de compartir tants sentiments ens vam acomiadar i vam tornar cap a casa.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada