Crònica de la caminada per la Tinença de Benifassà

Ens Trobem a Castell de Cabres ( Tinença de Benifassà)

Era un bon auguri començar la temporada a la Tinença de Benifassà. Sempre era agradable recórrer els pobles i els paisatges de la Tinença de Benifassà, era com si el temps s'hagués aturat en aquells tossals i ens traslladarem a temps molt remots on l'esser humà no controlava cada pam de terra, i hi havia zones que s'esmunyien del nostre ull controlador.

Vam trobar-nos a Castell de Cabres municipi que albergava uns pocs habitants, que pel que vam llegir històricament va dependre de Morella però també més endavant del monestir de Benifassà. Vaja a cavall entre els Ports i la Tinença de Benifassà, tot i que modernament s'inclou a la Tinença de Benifassà.

Vam quedar a la plaça del poble a la vora del bar del poble. Els companys i companyes van anar arribant d'arreu del país, dels Ports, de l'Horta, de la Marina, de la Plana Alta, de la Vall d'Albaida, del Baix Maestrat per descobrir aquest amagatall meravellós.

Una vegada vam fer les presentacions corresponents i vam estudiar el full de ruta vam iniciar la marxa.

Fem camí cap a Coratxà

Des del castell vam deixar el poble i ens vam endinsar per sendes de terra, un senyal de fusta ens indicava el nostre bon camí, Sant Cristòfol i Coratxà, anàvem bé. El bosc de pi no va trigar massa a soterrar la senda i la fresca alimentava el nostre esperit. L'altura ens anava regalant bones vistes de l'orografia muntanyosa que formava la contrada.

El pi de les Rodantxes

Ens vam endinsar per una senda entre el bosc, que es dirigia cap al pi de les Rodantxes, en arribar al destí el gegant de fusta jeia mig corcat aprofitant la vessant de la muntanya.

Vam debatre una estona sobre la seua posició i com devia ser el seu estat original, en davallar fins al tronc vam veure com es va esgallar, una part va caure cap a una banda i l'altra cap al sud, el que veiem originàriament era el brancam ressec d'una de les copes, ben mirat l'arbre original devia de ser gegantí. malauradament ara sols quedava la fusta vella corcada pels anys.

Vam seguir pel camí que davallava fins al barranc i que després tornava a pujar. La vegetació era diversa i vam gaudir d'algun grèvol amb els fruits rogencs, envernissats pe gotes d'aigua que s'arrapaven per por a caure i desaparèixer entre la pinassa.

Ens enfilàvem pel tros més costerut on la senda zigzaguejava per rebaixar la dificultat, on el grup al meu darrera em donava una sensació de persones que anaven creuant-se en diferents direccions, com ballant una dansa ancestral entre les pedres de la senda.

La nostra respiració esbufegava a la pujada i el cansament s'apegava com vella llepassa als nostres músculs, però finalment la costera arribava a la seua fi i una alenada de cel blau i vent fresc ens alçava l'ànim. Intentàvem animar als companys i companyes que venien darrera per sortejar els darrers metres fins arribar al coll.

El regal de la vista pagava la pena, i ens vam seure una estona per gaudir de l'espectacle que la natura ens oferia. Al fons el Penyagolosa es retallava, com a fita i senyera del poble meu. La mar de muntanyes mullava el paisatge de verd i d'onades de pedra.

Vam refer el grup i vam seguir fins a Sant Cristòfol, on vam fer una parada per esmorzar, vam descansar a l'ombra del vell ermitori i vam treure les carmanyoles per tastar les viandes i vam refer les forces.

Vam seguir per l'altra vessant, ara al paisatge del nord ens donava una imatge de la comarca del Matarranya, amb el poble al nostre davant de Mont-roig. Vam seguir per les darreres revoltes del camí que portava a Coratxà. Al nostre davant hi havia un ramat de vaques amb els jònecs que jeien al sol i gaudien de la pastura fresca i la vida tranquil·la a la muntanya.

Coratxà

Vam arribar a Coratxà, el gran til·ler de la plaça impactava als vianants, com donant-nos la benvinguda al poblet.

Tal vegada feia més de 20 anys que no havia estat a Coratxà, recordava l'explicació que em va fer un home major en aquell temps, sobre la guerra civil al poble, em va explicar que allà no van matar a ningú, ni d'un bàndol ni de l'altre, ni van voler entrar en la guerra, i el poble es va quedar al marge.

Vam seguir fins una font, ara era tot davallada, Coratxà anava quedant-se endarrere, dalt d'un turonet, en tornar a agafar altura a l'altra vessant Coratxà es quedava allà dalt, com un capoll a la muntanya. Salvant les distàncies em va recordar a Xodos. Coratxà tenia la falda farcida de de bells brodats, de marges de pedra que engalanaven la vessant, com un vestit fet per la història i els anys.

Ara el boix, un arbust que anava estenent-se al nostre voltant, ens anunciava el proper poble: el Boixar, també vam trobar aurons i grèvols. El camí era molt agradable, submergit entre la vegetació encara verda, però alguns aurons ja dibuixaven les primeres tonalitats tardorenques.

Després de creuar per la vora d'un barranquet on els pollancres s'enfilaven cap al cel, com pinzells que esperaven pintar el seu blau intens. Vam fer les darreres passes fins arribar al Boixar, vam esperar els xofers que portaren els cotxes i vam tornar a Castell de Cabres per dinar.

Dinar i visita a Castell de Cabres

Ens vam instal·lar en dues taules i vam anar prenen possessions, vaig tindre el privilegi de seure entre dues persones molt estimades al poble; Nel·lo, amic i company de caminades i metge del poble, i Olga, estimada al poble per haver estat la parella del benvolgut i amic difunt Manel Garcia Grau.

Ens van anar portant les viandes senzilles, però ben bones, que vam anar empassant amb la gana que ens havia proporcionat la caminada.

En haver dinat, com no podia ser d'una altra manera van ressonar pel bar les nostres cançons que sempre enlairàvem pel goig de trobar-nos, i compartir eixe sentiment d'estima cap a la nostra terra.

Després vam fer la volta al poble escoltats per Nel·lo , Olga, i alguns amics coneixedors de la Tinença. Vam pujar a l'anomenat castell, on ens van parlar de la història del poble, de la llegenda de les cabres embolades, que ja havíem escoltat en altres indrets per fer fugir a l'enemic, per la nit.

Després Olga ens va llegir el poema de Manel Garcia Grau Sense la terra Promesa. després vam baixar pels carrers i vam entrar a l'aula de lectura que també portava el seu nom, Manel Garcia Grau

Dins, Olga ens va mostrar algunes de les publicacions de Manel, ens vam emocionar i vam plorar la seua pèrdua. Amb les vivències i les emocions al cos ens vam acomiadar i vam tornar cap a casa.