Crònica de la caminada per la Marina Alta
De la Granadella a Moraira
El castell de la Granadella
Ens vam trobar tot el grup al supermercat Consum de Xàbia, ens vam presentar i ens vam dirigir cap a la platja de la Granadella amb els cotxes. Vam aparcar i vam començar, vam albirar els primers raigs del sol que feien espurnejar més la blavor de la mar.
Vam iniciar la costera que ens anava donant altura. La cala de la Ganadella anava eixamplant-se al nostre davant tal com anàvem pujant.
La llengua salada arribava a la cala esmorteïda per l'alba que anava calfant l'estança. La claror del matí ens donava una preciosa panoràmica fins a l'horitzó on es fonien els dos blaus.
La senda anava complicant-se, però la barana ens ajudava a agafar-nos per no caure. Al fons l'illa del Descobridor apareixia com un cadell que fugia de la serra mar endins. Els ulls s'embriagaven amb la costa retallada, mentre els peus feien peripècies per encaixar les pedres de la senda. També teníem una bona vista del castell de la Granadella que aprofitava el tossalet de vora mar per vigilar l'horitzó de vells pirates i comunicar-se amb la torre d'Ambolo. Vam deixar el castell i vam seguir la senda que serpentejava buscant la carena de la serra. En deixar el castell i arribar al collet una nova vista ens venia al sud, tota la serra de penya-segats que sobreeixien com les escates d'un dinosaure.
Vam esmorzar a la vora de la senda a la part de dalt de la serra, amb vistes a les dues bandes, que ens donava una situació privilegiada de la mar i de la serra.
Sota els penya-segats
Vam espigolar de la carmanyola algunes engrunes per apaivagar la fam i vam alimentar-nos de les olors dels romers i les herbes que ens envoltaven. Després d'aquesta parada vam seguir per la senda, ara va haver una part del camí impressionant on la senda anava per sota dels penya-segats i teníem les parets rocoses, altives als nostres caps. De vegades la senda s'endinsava per alguna balma o portell pel qual passàvem, ens quedàvem bocabadats davant de les formes curioses que agafaven les roques, després vam davallar fins la cala Moraig.
Ara havíem de seguir el barranquet, però en un punt conflictiu vam desviar-nos cap a la muntanya. En arribar a un lloc planer vam esperar a que vingueren la resta, però en no aparèixer vam recular per trobar-nos, després d'alguns moments de neguit i de preocupació, finalment ens vam retrobar i vam seguir la senda pel bosc fins arribar a Moraira.
Moraira
Vam dinar en una plaça, després vam arribar al poble antic, finalment com per concloure el dia vam arribar al castell de Moraira, a la vora de la mar. Una darrera imatge de comiat ens regalava el dia: el capvespre amb la badia de Moraira, la mar tranquil·la i el penyal d'Ifac dibuixant la seua silueta a l'horitzó. Per acabar d'arrodonir una escena tan romàntica, una parella s'aturava al bell mig i es fonia en el conjunt, retallant-se les seues siluetes, com per engalanar més eixe moment.
Després, amb el cansament pels nervis passats, i el plaer per la vivència del dia al cos vam iniciar el camí de tornada cap a casa.
Si voleu veure més imatges podeu entrar al bloc Ensumant la terra
 |
| Cala de la Granadella |
 |
| Port de Moraira |
 |
| Penyal d'Ifac |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada