Crònica de la caminada pel Comtat

De Benilloba a Gorga 17/10/2020

Benilloba

Era un matí gelat d'octubre quan vam aparcar a Benilloba, per reprendre el camí pel brancal del Comtat, ens vam aturar al bar de l'entrada per visualitzar uns palets que servien de suport a unes flors.

Vaig pujar a la plaça de l'església per si hi havia algú més, vaig tornar i vam desfer-nos del fred del matí amb alguna cosa calenta al bar de l'entrada, on vam gaudir de la decoració, de les teules que formaven un campanar. Vam encarar el camí cap a la plaça de l'església, una vegada estàvem tot el grup i ja havíem explicat el full de ruta del dia vam iniciar el camí.

Vam recórrer els darrers carrers del poble, ja als afores hi havia una casa engalanada amb tot de cactus i més endavant un bosc de xiprers ens indicava el calvari. Les herbes tardorenques brollaven pels marges, la joliverda i el matapoll. Mes enllà el groc tardorenc dels pollancres tenyia el paisatge i ens embriagava la mirada.

Vam arribar a una creu i vam seguir per una pista, però ens vam adonar que ens faltava un integrant del grup; l'Àngel. Un neguit va omplir el meu cor i vaig recular per si havia pres un altre camí.

Penàguila

No el vaig trobar i vaig seguir fins a Penàguila on em vaig trobar a Julio, vam fer una volta pel poble i vam veure els diferents portals i la casa d'Enric Valor, era un poble menut que conservava prou de patrimoni.

Finalment ens vam trobar a Àngel que ja estava al poble, quina alegria vaig tindre en trobar-lo. Ens vam reunir amb la resta del grup a un parc preciós on vam esmorzar.

Vam descansar i vam refer el camí, vam trobar-nos amb una xica de Benilloba que ens va fer l'explicació del poble. En acomiadar-nos vam anar als llavadors. Molts brolls d'aigua vessaven frescor a la pica, d'altres canonades restaven mudes i apagades esperant moments de més cabal. Però després de contemplar la bellesa de l'aigua i de l'indret va vindre el misteri de la rondalla d'Enric Valor que estava explicada a un panell de la paret.

I Queixalets també!

Anna va ser la veu que ens va llegir la rondalla del nostre amic Enric Valor. I Queixalets també era una rondalla coneguda que havia llegit fa anys, ara ens trobàvem a l'indret on havia passat, Penàguila. La narració ens feia relliscar per diferents sensacions; entre la por, el misteri, la tradició, els personatges singulars i l'hora freda de l'entrada de la nit.

Aquest és un xicotet resum:

Una dona arribava al llavador del poble a hores ja de poca claror on les tenebres anaven engolint-se el paisatge, i es va trobar un nadó que plorava, en intentar agafar-lo, aquest li va mostrar un rostre sinistre amb uns queixals allargassats i esfereïdors.

La dona se'n va anar corrents a l'altre llavador i va trobar una dona llavant, vestida de negre, que no mostrava la cara, i restava silenciosa llavant. En intentar esporuguida contar-li el que li havia passat, i parlar-li del rostre esfereïdor del nadó amb un queixals allargassats. La dona del llavador es va girar i li va dir

- com aquests? i li va mostrar una cara semblant a la del nadó amb uns queixals igual d'esfereïdors com els que havia vist abans.

Al bell mig de l'aigua tranquil·la de la pica dels llavadors un parotet s'havia ofegat i surava inert, la mà més vella del grup el va agafar, encara brollava en la seua silueta la bellesa dels darrers colors de vida, però el seu moviment havia cessat.

Després d'escoltar la rondalla i notar la por al cos i com un tremolor recorria l'espinada vam seguir. A l'horitzó el pati de l'escola deixava veure el cèrcol del joc de basquet, en un efecte visual com si estigués penjada al cingle de la penya Forada.

El castell de Penàguila

Vam creuar un portal i vam arribar a la torre de la muralla, una mica d'història del poble regava els carrers, un panell ens descrivia la ubicació de la torre i de la muralla.

Malauradament per obrir el carrer van tombar una part de la torre, són aquestes cicatrius que queden impreses com una nafra en la pell de poble.

Vam eixir de Penàguila. Vam vorejar un barranc frondós per un agradable caminet de terra. El poble anava quedant-se al darrera acomiadant-se en la llunyania.

El jardí de Santos

Ara entràvem en un indret on la vegetació era la protagonista: el jardí de Santos. Un xiprer monumental ocupava part del llindar de la porta. Vam entrar a una xicoteta edificació on hi havia panells explicatius de la zona i estris de llaurança, encara que la part més interessant es trobava fora, des de dalt es veia el laberint fet de bardissa de teixos. Nosaltres ens vam endinsar una mica pel laberint per notar la sensació de trobar-nos embolcallats pel teix.

Vam recórrer l'indret on algunes sendes vertebraven l'espai i moltes espècies conformaven el jardí, tal vegada la més comuna era el teix, tot i que hi havia avets i llorers. L'aigua era l'altre element encisador, escampat per basses i sortidors.

Benasau

Vam gaudir de l'espai una estona; de la verdor i de les flors, després vam refer el camí cap a Benasau, aquest era un poble del Comtat, menut com els de la vora. Vam arribar a l'església i una antiga torre que ens va fer vindre la indignació d'alguna actuació poc respectuosa. Va ser curiós al poble trobar-nos una casa amb la insígnia del centre excursionista de l'Alguer.

Vam refer el Camí cap al nostre darrer poble; Gorga. El paisatge ens donava una bona visió del secà valencià, amb les oliveres carregades d'olives, fullam platejat espurnejat de perles negres amb els braços cansats de carregar tant de pes.

Vam seguir pels camins de terra, un plegamans s'amagava dins d'una joliverda, que floria al marge del camí.

Gorga i l'olivera bimil·lenària

Després de gaudir d'aquets racons de terra de conreu vam arribar a Gorga, cansats però contents de coronar la nostra fita. Vam arribar al bar de la plaça i vam dinar un menú de la casa, cadascú el que va voler, d'altres es van menjar els entrepans que portaven, tot mentre gaudíem de l'ombra de les mèlies.

En acabar de dinar vam iniciar el camí entre camps per buscar l'olivera bimil·lenària de Gorga, el nom i algunes fotos que havíem vist ja despertaven la nostra curiositat per la seua monumental soca.

Era una olivera privada dins d'un bancal d'oliveres. En arribar les paraules de la gent del grup reflectien la nostra sorpresa davant la majestuositat del seu esguard.

No era molt alta però en diferència era la soca d'olivera més gran que havia vist mai, dins de la soca hi havia una cavitat amb un orifici que feia de llindar de la porta, vam entrar per torns, dins la soca hi havia dos bancs i cabien unes 7 persones fent rogle.

Era impressionant poder estar dins d'una olivera com qui entra dins d'un arbre encantat dels que ixen als contes de fades. Com no podia ser d'una altra manera li vam fer un homenatge cantant-li el País de l'olivera. Després de gaudir de la seua presència i embriagar-nos del seu esguard ens vam acomiadar d'ella i vam tornar al poble.

Amb el darrer regust del licor de la resina dels antics oliverars, la que feia tendra la memòria i aclaria la veritat ens vam acomiadar de la gent i vam tornar cap a casa.

Si us interessa veure més fotografies de la caminada podeu entrar al bloc Ensumant la terra