Crònica de la caminada per l'Horta Nord

Caminada de Massalfassar al Puig

Els preparatius

Per preveure ensurts el dissabte vaig fer via i vaig estudiar el camí, per així el diumenge no dubtar i economitzar el temps i arribar amb el grup el millor possible d'hora a la visita del monestir. El diumenge ens vam trobar amb el grup a l'estació de Massalfassar, tot i que la major part de gent havia arribat amb el cotxe.

Massalfassar

Després d'explicar el full de ruta del dia i recordar els procediments per adaptar-nos a la nova situació vam començar la ruta.

En el camí cap a Massalfassar vam passar per una antiga caseta cebera feta de fang, que utilitzaven antigament els llauradors per emmagatzemar les cebes.

Vam arribar a Massalfassar, vam creuar pel carrer Major, vam passar per la plaça de l'església on encara quedaven les estructures inflables de la carrera que s'havia de fer, tal com Pepe ens havia anunciat. Vam seguir deixant la plaça de l'església al darrera, hi havia algunes façanes majestuoses, amb taulells i forja treballada als balcons, que et convidaven a aturar-te un moment i contemplar la seua bellesa.

Un carxofar i el cartell de Massalfassar ens anunciaven que eixíem del poble, tal vegada el que més em recordava a Massalfassar eren els seus dimonis, que era una melodia que sempre sonava quan els botafocs enlairaven les espurnes lluminoses en la fosca nit.

Museros

Algunes comportes a la vora del camí ens recordaven la importància de l'aigua i la seua distribució per regar l'horta. Al poc de temps ens vam trobar amb dues rodones i vam arribar a Museros. Hui l'itinerari ens feia solcar carrers i avingudes de noms curiosos, com el carrer Palleter. Vam seguir fins arribar a la plaça de l'església, a la vora hi havia la plaça del castell, amb pedres que escarbaven en la nostra ment la nostra curiositat. A la vora uns murals feien referencia a la barbàrie que algunes dones sofreixen en ser agredides per la seua parella.

Vam seguir deixant l'església fins arribar a l'ermita de Sant Roc, una senzilla construcció engalanada amb un jardí, però tancada al públic, quina llàstima! no vam poder entrar. Trencant l'equilibri del cel un gran dipòsit mostrava el nom del poble: Museros. Ens deixava ben clar quin era el poble i el seu nom.

Ara deixàvem la paret urbana i ens abocàvem al camp solcat de tarongers, amb molta cura vam creuar la carretera i vam seguir amb un paisatge d'horta, entre horts de tarongers folrats de magreta. Ara el camí de terra abocava a una senda que discorria a la vora d'una sèquia i un hort de tarongers.

Vam arribar al convent de Santa Maria Magdalena, vam fer un descans dins de les portes i vam esmorzar. Un gran xiprer feia de sentinella a l'estança. Vam fer algunes explicacions, i com no, vam cantar la cançó que li donava protagonisme al dia: "Darrer diumenge d'octubre"

Massamagrell i la Pobla de Farnals

Després d'emocionar-nos i fer festa vam seguir cap a Massamagrell, primer vam creuar els afores i després de travessar alguns carrers vam arribar al centre, algunes cases amb façanes engalanades feien gojosa la visita, vam passar per la plaça de l'església i després vam eixir cap a la carretera. Un carrer separava la Pobla de Farnals de Massamagrell, vam creuar el carrer i ens trobàvem al següent poble.

Vam arribar a l 'església i vam agafar la via Xitxarra, ara convertida en carril bici. Ara no passaríem per la cartoixa que sobresortia a l'horitzó entre els tarongers i vam seguir cap al Puig entre camps de caquis i tarongers.

El Puig de Santa Maria

Vam creuar les vies pel pont i vam entrar al poble, una rodona ens anunciava el nom del poble: El Puig de Santa Maria. Sense perdre temps vam pujar la rampa del monestir, la monumentalitat que resplendia de fora ja ens donava detalls del monument.

El Monestir

Vam parlar amb la guia i ens va dir que ens esperarem al pati.

En un moment va esclatar el conflicte com tantes vegades solia passar, com una llosa que encara pesa sobre el nostre poble des del decret de Nova Planta, com si la discriminació cap als valencianoparlants fora habitual, i necessitàrem el vist i plau de tot el grup per poder tindre una visita en català.

Si una persona hagués fet un gest incòmode ens hagués trencat a tot el grup el nostre dret de rebre les explicacions en la nostra llengua.

Però encara pesen molt els més de tres cents anys de persecució lingüística al nostre país i el dolor i la humiliació quan ens veiem discriminats, com ells dirien: "por justo derecho de conquista".

Però no es va alçar cap veu demolidora, amb la cançoneta fatídica, de "no lo entiendo" , o "mejor en español", que tantes altres vegades, com bombes psicològiques van esclafant la nostra dignitat, i la visita va seguir en català, gràcies a les persones més lluitadores del grup, que els devem un agraïment per la seua valentia i plantar cara sense por a aquestes injustícies.

Vam seguir, després de rebaixar la tensió pels claustres i les sales del monestir, vam visitar una sala amb arcs gòtics on hi havia alguns llibres, i es trobava el llibre més xicotet del món, segons semblava hi havia el pare nostre en set idiomes.

Vam entrar a la sala més engalanada amb un quadre de la Batalla del Puig entre moros i cristians. En aquella sala sembla que s'havia hostejat un dels botiflers que havia seguit la tasca iniciada per Felip d'Anjou.

Ressaltaven les finestres del primer pis amb els pobles que havien ajudat a la consolidació del monestir treballats als vidres. Des del pati interior es veia el segon pis, amb les finestres tapiades, que segons ens va explicar la guia li donaven harmonia al pati, però mai havien estat obertes.

En acabar la visita vam segellar amb l'encuny del monestir i vam visitar el museu de la impremta.

El dinar i la muntanyeta de la Patà

En acabar vam anar a dinar a l'ombra del monestir, i per acabar la jornada vam pujar a la muntanyeta de la Patà, on en temps passats van acampar les tropes de Jaume I a la vespra de la Batalla del Puig.

Vam gaudir de les vistes: al nord hi havia les serralades de la Calderona i Espadà i al sud el Montdúver i el Montgó. Al nostre davant el poble i al bell mig el monestir del Puig de Santa Maria.

La muntanyeta em portava moltíssims records de tants anys haver arribat el darrer diumenge d'octubre. Ara estava deserta, entre la nostàlgia i el record, i la dignitat de no defallir i fer aplec també quan les situacions són adverses.

La veu profunda de Josep Guia ressonava entre els pins, i l'enrenou que cada darrer diumenge d'octubre es feia a la muntanyeta de la Patà, entre llargs parlaments, i paradetes de llibres, samarretes i pancartes, o les oliveretes que repartien per la persona més jove de l'aplec, i els cants per acabar, i la paella després per dinar, o per acabar algun grup com Carraixet que ens pogueren fer beure cantar i ballar.

Però hui la muntanyeta de la Patà restava nua de festa, sols nosaltres, el grup del Camí farcíem la seua buidor.

En acabar, vam baixar i vam tornar cap a casa.

Si voleu veure més fotografies de la caminada podeu entrar al bloc Ensumant la terra