Entrevista a Vicent Iborra sobre la creació del còmic

 

«En Pau i na Rosa»: el «making of»

En aquesta entrada conversem amb Vicent Iborra, autor de la historieta Pas a Pas fem Camí. Vicent és doctor en Ciències de la Comunicació, especialitzat en Cultura Maker i Intel·ligència Artificial, i combina la recerca acadèmica amb la creació artística i la divulgació cultural.

La historieta que presenta, és una obra d’una sola pàgina, de caràcter divulgatiu, cultural i humorístic, creada amb l’objectiu de donar a conèixer el nostre projecte. A través d’una aventura breu i accessible, la historieta explica com la nostra ruta uneix totes les comarques valencianes per a posar en valor el patrimoni natural, etnològic, literari i cultural del nostre territori, fomentant el treball en equip i la convivència entre la gent.

La història comença amb en Pau, d’uns deu anys, entusiasta, que apareix a la primera vinyeta amb una actitud curiosa i un punt despistada, agafant amb les mans un mapa de les comarques valencianes. Enmig de la confusió, del mateix mapa emergeix la Rosa, una brúixola màgica que es presenta com la seua guia. A partir d’aquest moment, Pau descobreix que “El Camí” no és només caminar: és escoltar rondalles i llegendes, conèixer la literatura local, descobrir el patrimoni i fer amics de totes les edats i comarques.

A més, Vicent reivindica una idea fonamental que comparteix amb Scott McCloud, un dels teòrics del còmic més influents i a qui ell admira profundament: el còmic és molt més que fer il·lustracions boniques. Tal com McCloud explica en les seues obres, el còmic és un llenguatge, una forma de comunicació que depén del ritme, de la seqüenciació, de la relació entre vinyetes, del temps i de l’espai. Aquesta perspectiva és central en la manera com Vicent concep i crea la narració figurativa: la historieta no busca només ser visualment atractiva, sinó transmetre una idea, una experiència i una manera de caminar el territori.

Amb aquesta combinació d'humor, divulgació, coneixement del medi i narrativa, la historieta es converteix en una porta d’entrada al nostre projecte que connecta cultura, paisatge i persones. I és en aquest context que Vicent reflexiona, al llarg de l’entrevista, sobre el procés creatiu, el paper de la IA en l’art, la tradició del còmic i la importància de la narració per damunt de la simple destresa gràfica.

El Camí: Vicent, com comença el procés de creació d’un còmic en el vostre cas?

Vicent: Per a mi, tot comença amb el dibuix. Treballe amb línies lleugeres, composicions que encara estan en moviment. En aquesta etapa faig servir qualsevol programa de tractament d’imatges, que em permeta traçar, organitzar capes i ajustar proporcions.

Ací l’objectiu no és la perfecció, sinó capturar l’essència. M’agrada dibuixar amb esbossos ràpids per a descriure la narració. També faig servir les taules de llum, fa poc me n’he comprada una de ben barateta i és molt eficient quan vull crear de manera natural amb el llapis i ajustar dibuixos.

Quan faig servir el dibuix a llapis l’escanege i passe a la segona fase, l’entintat.

L’entintat és el pas que transforma l’esbós en una imatge més clara. Ací es defineix el caràcter del traç, la intensitat de les línies i els volums. Antigament (anys 80) jo feia servir el plomí i en ocasions comptades el pinzell –abans calia molta habilitat per a entintar les línies d'un còmic amb un pinzell, tot i que he de reconèixer quedaven molt millor que les fetes amb plomí – fins que va arribar Inkscape.

El programari Inkscape, destaca per la precisió en el control de corbes Bézier, la possibilitat de crear línies amb variació de gruix i la compatibilitat amb formats oberts, a més a més, és una eina gratuïta i multiplataforma.

L’entintat digital amb aquest tipus d’aplicacions té l’avantatge de permetre correccions infinites, jugar amb gruixos, textures i fins i tot crear pinzells personalitzats que imiten l’entintat tradicional.

 L’entintat és una fase que demana paciència i criteri, i és on més es nota la mà de l’autor. Jo vinc de FreeHand (de l’època de MacroMedia). Vaig treballar molts anys amb FreeHand, i Graphic d’Apple és, per a mi, la continuació natural d’aquell flux de treball. Té una filosofia molt semblant: eines vectorials clares, una interfície neta, capes que no em compliquen la vida i una sensació de control molt directa sobre el traç.

I ací és on entra també la meua experiència com a investigador: les eines no són neutres, condicionen la manera de crear. FreeHand em va ensenyar a pensar en vector, en línia, en estructura. Graphic manté eixa manera de treballar, i per això em resulta tan natural. No és només una qüestió de comoditat: és una qüestió de coherència creativa.

El Camí: El color també és una part molt important del còmic. Com el treballeu?

Vicent: Una vegada les línies estan definides, arriba el moment de donar color. On entren en joc: la paleta cromàtica, l’ambient de cada escena, la il·luminació, els volums i les ombres. 

El color és atmosfera, emoció i ritme. Per a aquesta fase utilitze Photoshop, especialment per la seua potència en capes, modes de fusió i pinzells personalitzables. També he incorporat la IA de Photoshop, que m’ajuda sobretot en tasques de documentació visual: generar referències, explorar ambientacions, provar il·luminacions. Però vull remarcar una cosa: la IA no decideix per mi. La IA és una eina, no un substitut.

Per a qui prefereix programari lliure, GIMP és una alternativa molt digna, i també l’he utilitzat en alguns projectes.

El Camí: Ens agradaria saber com incorporeu la IA en el vostre procés de creació.

Vicent: La faig servir com a documentació gràfica, com una eina que m’ajuda a visualitzar escenes, ambients o referències que després jo interprete i dibuixe. Utilitze sobretot la IA de Photoshop i Gemini, però sempre com a suport, mai com a substitut.

I vull remarcar una cosa que sovint s’oblida: la IA no té una vareta màgica. No pot crear un còmic coherent, amb personatges consistents i una narrativa clara, des de zero. No pot fer un guió, no pot controlar el ritme, no pot decidir què és important en una escena. Sense criteri humà, la IA és només un generador d’imatges aïllades. L’acció humana és imprescindible en qualsevol procés de creació artística.

Per exemple per a la vinyeta dels dolçainers he fet servir com a documentació gràfica una imatge d’un article del periòdic Levante que després de passar-la per la IA de Photoshop no s’assembla en res, la imatge és en aquest l’enllaç:

https://estaticos-cdn.prensaiberica.es/clip/5398055e-4c5f-4095-9742-0a0eee1a3c27_alta-libre-aspect-ratio_default_0.webp

La imatge del periòdic Levante després d’utilitzar la IA de Photoshop ha quedat així.

 

Això m’ajuda a fer servir documentació gràfica sense haver de donar raons pels drets d’autor.

Respecte a altres experiments, amb la IA de Google, Gemini, per exemple he fet servir la imatge del disseny de la samarreta com queda inclosa en el disseny del personatge.

Per a fer això primer he facilitat a la IA un dibuix del personatge

El disseny de la samarreta la IA me l’ha integrat d’una manera prou natural però sense gaire nitidesa. Això és degut a la resolució de la imatge de partida. Per a una imatge de portada o de més definició segurament no quedaria bé el recurs perquè queda molt pixelat (costa molt de veure entre píxels el mapa del País Valencià), però com a recurs gràfic per a una vinyeta, ja m’està bé. 

Hem de tenir clar que jo faig servir la IA no com ha generador directe de continguts sinó com a recurs gràfic. Als anys 90, quan Photoshop va començar a popularitzar-se, hi havia una autèntica febre pels filtres automàtics. Recorde perfectament com molts dissenyadors i fotògrafs es posaven les mans al cap: “Això és el final de la fotografia!”, “Ara qualsevol podrà fer art!”, “Això és fer trampes!”. I què va passar? Doncs que els filtres van quedar en el lloc que els corresponia: una eina, no un substitut del talent.

Amb la IA està passant exactament el mateix. La gent la veu com un monstre. Però la IA, com els filtres de Photoshop, no fa res per si sola. No té criteri, no té intenció, no sap què és una bona composició ni què és un bon gag. Sense un autor al darrere, la IA només genera imatges soltes, com aquells filtres que et convertien una foto en “aquarel·la” o “còmic” amb un clic.

La IA és útil, sí, però no substitueix ningú. Igual que els filtres no van eliminar els fotògrafs, la IA no eliminarà els dibuixants ni els historietistes.

En el meu cas, la IA és una eina de documentació gràfica. Utilitze la IA per a generar referències, explorar ambientacions o visualitzar escenes que després jo interprete i dibuixe. El treball és meu, les decisions són meues, la narrativa és meua.

I parle amb coneixement de causa: soc doctor en Ciències de la Comunicació, amb una tesi sobre Cultura Maker i Intel·ligència Artificial. He estudiat a fons com aquestes tecnologies transformen els processos creatius, i puc afirmar amb total rotunditat que la IA no té una vareta màgica. No pot crear un còmic coherent, amb personatges consistents i un ritme narratiu sòlid, des de zero. Sense criteri humà, la IA només genera imatges soltes. L’acció humana és imprescindible en qualsevol procés artístic.

El Camí: Hi ha qui diu que la IA és perillosa, que pot ser “la fi de la humanitat”. Què en penseu?

Vicent: A mi aquestes visions apocalíptiques em recorden molt a la Revolució Industrial, quan alguns veien el ferrocarril com un monstre que destruiria el món. És exactament el mateix patró: por al desconegut, exageració, i una mica de romanticisme catastrofista.

La IA és una eina. Pot ser potent, sí, però no és un ésser amb intencions. No té voluntat, no té desitjos, no té objectius. És tecnologia, com ho va ser la impremta, el cinema, la fotografia o el mateix ferrocarril. El que importa és com la fem servir.

El Camí: També hi ha il·lustradors que afirmen que fer servir IA és “robar” l’estil d’altres artistes. Com ho veieu?

Vicent: Sincerament? Em sembla una bajanada monumental. Dir que fer servir IA és “robar” és com acusar Francisco Ibáñez de plagiar Franquin. Tots els autors han “robat” d’alguna manera: influències, estils, maneres de narrar. És com funciona l’art. Ibáñez, Vázquez, tota l’escola Bruguera… tots bevien els uns dels altres. De fet, moltes historietes les dibuixaven indistintament uns i altres, i ningú es posava les mans al cap.

I encara diré més: si Vázquez visquera ara, faria servir la IA sense dubtar-ho. Era un geni, però també era un espavilat. Va arribar a inventar una màquina de fotocòpies per estalviar-se feina repetitiva en les historietes. En certa manera, ja estava anticipant el que ara fa la IA: automatitzar parts del procés que no aporten valor creatiu.

La IA no roba res. Genera imatges noves a partir de patrons, igual que un dibuixant aprén mirant altres dibuixants. És absurd demonitzar-ho.

El Camí: I en el vostre cas, què és el que realment defineix un bon historietista?

Vicent: El ritme narratiu. Això és el cor del còmic. Podeu ser un dibuixant extraordinari, però si no controleu el ritme, la història no funciona. I al revés: podeu no ser un virtuós del dibuix, però si teniu un bon sentit del temps, de la composició, de la pausa i del gag, podeu fer historietes memorables.

A mi m’agrada dibuixar, és clar, però no crec que siga imprescindible ser un gran il·lustrador per a fer bons còmics. Recorde perfectament les historietes dels anys 70, moltes d’elles calcades de fotografies en blanc i negre, i ningú no feia cap escàndol. El que importava era la història, el ritme, la gràcia.

La IA és només una eina més. El que fa que un còmic siga bo és la mirada de l’autor. Quan creeu una historieta, no esteu només dibuixant: esteu organitzant el temps. Esteu decidint què passa entre una vinyeta i la següent, què mostreu què deixeu fora, com respira la història, com avança, com sorprén. Scott McCloud ho explica molt bé: el còmic és un art de transicions, de silencis, de pauses, de salts. És un art de decisions.

McCloud és, per a mi, un dels pensadors més brillants que ha tingut el món del còmic. No només perquè analitza el mitjà, sinó perquè el desmunta, el fa transparent, i ens mostra que el còmic és molt més que fer dibuixos bonics. McCloud explica que el còmic és un llenguatge, una forma de comunicació que funciona a través de la seqüenciació, del temps, de l’espai i de la relació entre vinyetes.

I això és exactament el que hauríem de intentar com a creadors de còmics. No es tracta de fer una pàgina “bonica”, sinó de fer una pàgina que comunique. McCloud també insisteix molt en la idea que el lector és qui completa la història. Entre vinyeta i vinyeta hi ha un espai en blanc —el famós closure— on el lector reconstrueix el que ha passat. M’agradaria molt treballar amb això:deixar que el lector intuïsca, que participe, que òmpliga els buits. És una manera de fer el còmic més viu, més interactiu, més intel·ligent.

EL Camí: Aleshores, vós penseu que el còmic és més narració que il·lustració?

Vicent: Exactament. I això és una idea que McCloud defensa amb molta força. Per això dic que la IA no substituirà mai un autor de còmic. Pot ajudar, pot inspirar, pot documentar, però el còmic —com diu McCloud— és un art de la ment humana.

Realment un bon còmic si té una bona estructura pràcticament ja funciona amb la primera fase d’esborranys. Això en el meu cas per no caure en la vanitat ho haureu de jutjar vosaltres.

És per això que els storyboards fins i tot en produccions com les de Disney han de poder funcionar en la fase d’esborrany.

En la fase de color ja es valoren altres tipus d’elements. La paleta cromàtica és una part essencial del procés. En aquest cas, he optat per colors càlids i naturals, que evoquen el paisatge valencià: ocres suaus, verds mediterranis, blaus nets. Són colors que transmeten proximitat, territori, llum. No volia una paleta artificiosa, sinó una paleta que recordara les excursions, els mapes, les senyals de senderisme, els pobles.

També treballe amb una idea que McCloud subratlla: el color ha de servir la història, no eclipsar-la. Per això, en Pau té colors que el fan reconeixible, i la Rosa —com a brúixola màgica— té un punt de color més viu, més “cridaner”, perquè és el seu guia, la seua veu narrativa.

Pel que fa a l’entintat és una fase decisiva. Jo sempre dic que és el moment en què el dibuix es fa adult. L’esbós és intuïció, moviment, possibilitat; però l’entintat és decisió, és compromís. És on diem: “Així serà”. I això, des del punt de vista de la teoria del còmic, és fonamental.

Scott McCloud explica que el còmic és un art de decisions visibles: cada línia que deixem, cada línia que eliminem, cada gruix, cada textura, cada ombra, cada silueta, tot comunica. L’entintat és el moment en què aquestes decisions es tornen definitives. És la fase en què el dibuix deixa de ser una idea i es converteix en un significant clar, en un element narratiu sòlid.

El Camí: Pel que fa als textos. Com els integreu en les vostres imatges?

Vicent: Utilitze una tipografia tipus còmic que imita la retolació manual, perquè m’agrada que el text tinga calidesa i que respire amb el dibuix. La retolació és part de la música de la pàgina, i ha d’estar en sintonia amb el traç i el color.

La retolació és una part fonamental del còmic, i sovint és la gran oblidada. Molta gent pensa que és simplement “posar text”, però no: la retolació és veu, és ritme, és escenografia. I ací és on les ensenyances de Will Eisner han estat decisives per a mi.

Eisner —que és una figura colossal en la història del còmic— va demostrar que el text no és un afegit, sinó un element visual que forma part de la composició. En obres com The Spirit, el títol de la història podia aparéixer integrat en un carrer, en una façana, en un núvol de fum. El text era arquitectura. Era ambient. Era narrativa.

Eisner insistia que el text no ha d’estar “damunt” del dibuix, sinó dins del dibuix. Ha de formar part de la imatge, ha de respirar amb ella. Això ho aplique sempre que puc: els globus de text no poden trencar la composició, han d’acompanyar-la. Han de guiar la mirada, no interrompre-la.

Eisner era un mestre del timing. Sabia que un globus més gran, un text més curt, una pausa, un silenci, un “…” poden canviar completament el ritme de lectura. La retolació és música. És tempo. És respiració. Eisner tenia una sensibilitat extraordinària per donar veu als personatges. No només per les paraules, sinó per la forma del globus, la direcció del text, la intensitat tipogràfica.

El Camí: I com encaixa això amb la vostra visió del còmic com a llenguatge, influïda per McCloud?

Vicent: McCloud i Eisner, en realitat, parlen del mateix des de perspectives complementàries. McCloud analitza el còmic com a sistema de comunicació; Eisner el viu com a teatre en paper. I la retolació és el pont entre les dues visions.

McCloud diu que el còmic és seqüència, ritme, closure. Eisner diu que el còmic és escenografia, actuació, veu. Quan combines les dues idees, entens que la retolació no és un detall: és una part essencial de la narració.

La IA pot generar textos, sí, però no pot decidir com han de sonar, on han d’estar, quin ritme han de marcar. No pot fer d’Eisner. No pot fer de McCloud. No pot fer narració. Per això dic que la IA és una eina, però la narració és humana.

El Camí: Moltes gràcies Vicent, fins la propera!

Vicent: Moltes gràcies a vosaltres, ens veiem a la pròxima caminada.

El nostre amic Vicent, soci fundador de la nostra associació, defensa una visió clara: la IA és una eina útil, però no substitueix l’autor; la creativitat no es roba, es transforma; i el còmic és, per damunt de tot, narració. Una narració que continua depenent de la sensibilitat humana, del criteri i del ritme que cap màquina pot replicar.